THE WIRE, EN DIRECTE
PORT ARTHUR
Direcció i dramatúrgia de Jordi Casanovas
CCCB
15/07/2016
El prolífic Jordi Casanovas ha agafat diferents línies d’acció
que es troben a la cruïlla del compromís. Per una banda crea espectacles de
mitjà o gran format amb temes molt nostrats, en una revisió crítica, irònica i
sovint àcida de la nostra història més recent. Comença la sèrie Pàtria, una Història catalana, Dictadura-Transició-Democràcia; seguits per Vilafranca,
i actualment la preparació de Pujol per a la propera temporada. Molt esperada!
També s’enfronta a espectacles de gran format com L’auca del
Born i actualment es troba ultimant l’estrena de Cervantes el proper setembre al
Gala Theatre de Washington DC. Quasi res! També va encetar i crear escola amb espectacles
més íntims que podríem anomenar de comèdia negre, amb tendència al thriller,
com City/Simcity, Les millors ocasions, entre d’altres! Potser me’n deixo
alguna, ja que ni tan sols Viquipèdia li pot seguir el rastre en aquesta cursa
meteòrica, i s’atura el 2009. Li acaben d’estrenar IDIOTA a Mèxic i Un home amb
ulleres de pasta a Buenos Aires. I és que en Jordi no para! No sé d’on treu el
temps per a demés de tot l’allau productiu mantenir un blog, gairebé un diari
de treball, amb impressions i comentaris propis i links a enllaços externs. Us
el recomano! https://jordicasanovas.net
Prego excusin la llarga introducció. Molts coneixeu ja l’obra
de Casanovas, però és difícil que algú l’hagi pogut abastar en la seva
totalitat.
I és que, senyors, en Jordi Casanovas no decep. Mai.
Una de les moltes línies d’acció que ha iniciat Casanovas és
la de seleccionar les parts més interessants d’un judici o d’un interrogatori i
posar-les en escena. Així, tal qual, sense més artifici, ni més dramatúrgia que
el propi text. Va iniciar questa fórmula a partir de la mateixa realitat, que
sovint supera la ficció, amb el seu anterior espectacle Ruz-Barcenas, presentat
al Lliure la temporada 2014-2015, en una coproducció amb el Teatro de Barrio.
Un espectacle compromès on la dramatúrgia consistia en seleccionar les
declaracions de Luis Bárcenas, ex-tresorer del Partit Popular davant del jutge
Ruz. El text era textual, vaga’m la redundància, si us plau... I la seva
proximitat, no només escènica, sinó també contextual, tots coneixem bé els
fets, li donaven a l’espectacle un aire irònic, gairebé d’esperpent, tal vegada
còmic, si no fos tan tràgic, tot plegat. Ara amb Port Arthur segueix el mateix
esquema. No és pas un resum, una dramatització d’un interrogatori, no. El que
es diu és literalment extret de Wikileaks, concretament l’interrogatori a
Martin Bryant a la presó de Tazmania, Austràlia on està reclòs en espera de
judici per haver comès un crim terrible. Aquesta vegada la distància geogràfica
i el desconeixement dels fets, donen a l’espectacle un aire de ficció. Per bé
que, insisteixo, es tracta d’un fet real, amb uns personatges reals, sembla que
estiguem presenciant en directe un capítol de CSI o The Wire. No només perquè l’escena
es transmet en directe en streaming per dues pantalles, sinó perquè l’escassa i
tosca escenografia ens remet a una sala d’interrogatoris, tal com l’hem vist a
les pel·lícules. Un escenari central amb el públic disposat a banda i banda, conté
una taula i tres cadires, les càmeres i les portes d’accés. Això és tot. No hi
manca de res, no hi sobra de res.
El mestratge de Casanovas consisteix en desvetllar capa a
capa el crim que pretesament ha comès l’acusat. L’ordre dels fets, sí canvia el
resultat. D’aquesta manera aconsegueix molt hàbilment, que el públic comenci
empatitzant amb el personatge, inclús que el compadeixi i potser sorgeix dins
nostre el conegut discurs de “tots som responsables dels crims dels culpables.
La societat ha propiciat aquest tipus d’individus, blablabla...” Per a més
endavant esgarrifar-nos amb allò succeït que ens provoca un rebuig nauseabund
immens. Aleshores ens preguntem: com hem pogut creure’ns-el? Com hem pogut
psar-nos al seu favor? Vaig veure l’espectacle l’endemà de l’atemptat de Niça i
segueixo preguntant-me què impulsa una persona a cometre un crim? És odi? O simplement
inconsciència? Martin Bryant va declarat apte i per això acusat. El psiquiatre forense
el va declarar amb una mentalitat de nen d’11 anys, però no per això malalt.
Aquest viatge a l’obscuritat de la culpa no hagués estat
possible sense la magnífica interpretació de l’acusat, Dafnis Balduz, capaç de
dibuixar un acusat que va de l’espantadís, de vegades aliè, al monstre
inconscient, amoral. Molt ben resolts els agents creats per Javier Beltrán i
Manel Sans, en la vella fórmula del poli bo-poli dolent.
Un gran espectacle de petit format, de teatre document,
revisant les fórmules d’aquest gènere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada