EL PREU
Arthur
Miller
Teatre Goya-Festival
Grec
08/07/2016
Quan comença El preu l’acció ja ha acabat. Fa anys. Una obra
de maduresa d’Arthur Miller on hi fa una reflexió sobre el cost emocional de
les decisions de joventut i les seves conseqüències en el futur. Una valoració de
la llibertat individual, el preu de l’èxit, i una taxació dels records. Hi ha
el rerefons de la Depressió americana, però no està a un primer terme com a Mort
d’un viatjant. Hi ha també el carregar-se el somni americà en sordina durant l’obra,
però no hi figura de forma tant present com a Panorama des del pont, recentment
estrenada al Romea. El preu és una obra íntima on Miller fa una retrospectiva
vital de la llibertat individual utilitzant la família com al·legoria d’una
generació, la seva, que transcendeix als nostres dies. Un format recurrent en diferents
dramaturgs del realisme americà (O’Neil, Williams, Albee...).
Comença l’obra amb Victor Franz (Pere Arquillué) rondant per
l’escena. Toca unes notes d’una vella arpa, mira els trastos escampats arreu...
Quan anem a impacientar-nos entra la seva esposa Esther (Rosa Renom) i en
poques rèpliques ens posen al corrent de la situació. Estan a l’antic pis dels
pares d’ell. Han de vendre tots els mobles vells ja que el pis està afectat per
un pla urbanístic i tiraran a terra tot l’edifici. Victor va haver de renunciar
a la seva brillant carrera de científic per a ocupar-se de la vellesa del seu
pare i ha acabat fent-se policia. Als prop dels cinquanta anys està a les portes
de la jubilació i l’encara amb poc esma i molts dubtes carregats de frustració.
Ella, en canvi, tot i apuntar un cert problema amb l’alcohol, creu que la venta
dels mobles els podria raportar l’oportunitat de començar de nou. Víctor té un
germà, Walter (Ramon Madaula), que s’ha desdit de la família i ha triomfat com
a metge. Els germans no s’han parlat des de fa setze anys. L’enfrontament està
latent. La parella ha quedat amb ell i ha d’aparèixer d’un moment a l’altre.
Sona el timbre. Però en contra del que ens esperem, no apareix Walter, sinó Solomon,
un vell jueu taxador de mobles (Lluís Marco) que voldrà treure’n profit de la
transacció. El drama encara no ha començat, però ara estem assabentats, hem
pres partit i s’ha creat una creixent expectativa pel que ha de venir. I arriba
amb l’aparició de Walter. L’inevitable enfrontament entre els germans té lloc a
aquest espai carregat de records i de pols, de mobles amuntegats i d’ombres del
passat. Els dos germans estan en una situació de crisi personal i necessiten
fer una retrospectiva vital. Al final de l’obra ens preguntarem qui ha guanyat?
Sílvia Munt ha sabut expressar amb delicadesa tots els
detalls de cada personatge, mimant-los amb cura i creant així un espectacle de
teatre, teatre. Sense més artifici que la paraula i la tensió que creen uns personatges
magníficament dibuixats per Miller. És així que el càsting no pot ser més
encertat i tots quatre actors estan tan ben matisats, tan reals que diríem que
no fan de..., són! La Renom aprofita la seva primera escena, quasi la única que
té a l’obra, per a dibuixar amb poques
pinzellades el personatge sencer. La veiem sencera, veiem el principi de
borratxera que porta, l’amor per al seu marit, la seva frustració com a persona...
Genial! L’entrada de Marco a escena i el tomb que agafa de comèdia és tan
mesurat i exacte que costa reconèixer-lo. Fantàstic! Que Madaula estigui
brillant no és cap novetat, però en aquest drama aconsegueix donar veritat a un
personatge que no la té. Malgrat el personatge no diu el que pensa, és capaç de
fer-nos veure el que efectivament està pensant. Tot un artifici! Arquillué està
brillant i amb una finor tant exacte que colpeix. Que bons que són!
Imprescindible per a amants del teatre, teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada