GERMANES
De Wajdi Mouawad
Direcció Roberto Romei
Teatre Tantarantana
12/02/2020
Quan es va presentar Soeurs (Germanes) al Grec del 2015, la
intèrprete que encarnava el personatge d’Annick Bergeron era ella mateixa que
alhora interpretava el personatge de Nayla, la seva germana espiritual i
germana real de Mouawad. Era un treball d’autoficció, fet amb tots els mitjans
necessaris i tot el pressupost propi del teatre de festival.
Ara ens arriba al Tantarantana una proposta molt més modesta
des del punt de vista de producció però no menys interessant de la mà de dues
grandíssimes actrius: Mònica López que encarna Annick Bergeron, una advocada
experta en mediació internacional, i Lluïsa Castell que encarna Layla, una pèrit
d’una companyia d’assegurances, dirigida amb minuciositat per Roberto Romei.
La història es desencadena a partir d’un fet mundà a Canadà,
una tempesta de neu que obligarà a Annick a quedar-se una nit a Otawa després d’una
fracassada conferència sobre mediació. L’habitació de l’hotel on s’allotja està
totalment automatitzada amb un sol problema: la llengua amb la qual es pot
encendre i apagar el llum, la televisió o l’aixeta del bany només funciona amb
un dels idiomes oficials de Canadà: el dominant anglès. A partir d’aquí, en
diversos monòlegs breus d’Annick per telèfon amb la seva secretària, amb la
recepció de l’hotel, amb la seva mare, entendrem el teixit de les seves
relacions i penetrarem a la crisi que s’està desencadenant al seu interior. Una
primera part magnífica amb una interpretació excel·lent de Mònica López on el
tempo mana per sobre de les paraules i l’espai sonor de Jordi Collet hi juga un
paper fonamental. A la segona part, entra en joc Layla que amb el mateix format
de monòlegs a partir de trucades al seu pare, a la mare d’Annick (Lluïsa
Castell), ens dibuixa una altra realitat, la d’una immigrant de segona
generació a un país occidental. Dues realitats paral·leles que es trobaran sota
el llit.
La relació amb un dels progenitors, la relació amb la feina,
la relació amb la llengua i finalment la relació entre elles, formen l’eix
vertebrador de l’obra, on no hi manca ironia.
Temes tan candents com la identitat a partir de la llengua,
la hipocresia institucional en conflictes reals, la convivència entre persones d’orígens
socials, geogràfics i culturals tan allunyades entre sí, fan d’aquesta obra una
peça cabdal per a entendre la nostra realitat. Fins on podrem aguantar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada