LES DONES SEMPRE PERDEN LES GUERRES

La guerra no té rostre de dona
A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx
Dramatúrgia Oriol Broggi i Clara Segura
Direcció Oriol Broggi
La Perla-29
18/12/2020

Com la guerra que estem lliurant actualment a tot el món, aquesta sí que és una guerra mundial, una guerra sorda, muda i igualment letal, així mateix totes les guerres deixen milers, milions de víctimes anònimes esperant, consumint-se, patint per als qui són el front. Són les guerres de les mares, de les esposes, de les filles, de les àvies, la guerra en femení que Svetlana Aleksiévitx va retratar tant meravellosament bé al seu llibre La guerra no té rostre de dona. Una obra tremendament humana i descarnada a partir d’entrevistes a algunes d’aquestes dones que van patir anònimament, sense escarafalls ni medalles, sense heroïcitats ni condecoracions la Segona Guerra Mundial a Rússia. Perquè les dones són sempre qui perd en totes les guerres, sigui quin sigui el bàndol triomfal.

Oriol Broggi volia fer una comèdia, però res més lluny dels seus propòsits, ja que ens presenta un drama dolorós, centrat en l’obra homònima de la premi Nobel 2015, que no va veure publicada fins l’arribada de la Perestroika, el 1985. L’obra recull també les veus d’altres guerres com la d’Afganistan, o la batalla personal d’una dona acompanyant el seu marit infectat a Txernòbil. És precisament d’aquest relat que Joaquim Armengol i Evelyn Arévalo n’han creat un emotiu monòleg que coincideix a la cartellera actual (coses de la COVID) sota el títol de Carrer Txernòbil.

L’estructura de l’obra segueix sent d’entrevista on un periodista (Guillem Balart), pregunta a Svetlana Aleksiévitx (Clara Segura) que a la vegada pren cos i ànima de les persones a qui ella mateixa va entrevistar per a escriure el llibre. Torna l’arena a la Perla, en un espai desvallestat, amb el públic disseminat ocupant el màxim d’espai a tres bandes. De les parets hi pengen pantalles que aniran mostrant en streaming l’espectacle, de tal manera que podem veure sempre la cara dels actors si no directament, sí a través de la pantalla. També hi apareixen projeccions d’algunes de les entrevistades per Aleksiévitx, testimonis que prenen veu i cara i ànima a través de Màrcia Cisteró, Mercè Pons, Marta Marco, Nora Navas i glossen emotivament, tot el que el personatge de Clara Segura conté. S’agraeix la contenció en la interpretació de Clara Segura ja que el text és ja de per sí, terriblement emotiu. Funciona per contrast. Una direcció mestre, en una difícil dramatúrgia que invita a la reflexió més enllà de la nostra immediata realitat.