L’ILLA DE MAI MÉS

BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA)
De Julio Manrique - Ivan Benet - Cristina Genebat - Sergi Pompermayer
TEATRE PRINCIPIAL DE GIRONA
Inauguració del festival Temporada Alta
07/10/2020

 

Tots necessitem trobar la nostra illa. I en els temps actuals amb tantes incerteses encara més. A BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA), un grup d’amics es plantegen trobar la seva illa a un lloc tan recòndit com és “a prendre pel cul”. I la troben! Es tracta de Boutevoya, una illa real pertanyent a Noruega, situada a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic on diu que hi ha més de 300 dies de tempestes anuals. L’obra s’inspira en la Tempestat de Shakespeare i en Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però no n’és ni de lluny una rèplica, sinó possiblement només el punt de partida per a aquest viatge que vol ser una reflexió sobre el futur immediat de la cultura i concretament del teatre en temps de COVID-19. Es tracta d’una mescla de teatre document en una distòpia situada el 2026, en què la pandèmia ha fet estralls i han aparegut nous rebrots, alhora que està plantejat com una obra d’autoficció, relligat amb l’excel·lència i el mestratge de direcció de Julio Manrique i dels actors Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Una La posada en escena austera, amb una taula encarant el públic on els sis intèrprets juntament amb el responsable de so Damien Bazin, plantegen l’espectacle a modus de conferència, i que al llarg de l’espectacle es convertirà en el vaixell que conduirà els protagonistes a aquesta illa misteriosa, allunyada i inhòspita. Alhora una càmera va gravant-los i mostrant els seus primers plans en una gran pantalla. El propòsit de tot plegat resulta força estimulant.

L’aventura és, com no, refrescant, però un espera una reflexió menys amable i més profunda sobre el futur gens esperançador que ens pica l’ullet des de la cantonada. Quin paper hi tindran l’art i la cultura? I el teatre? I l’educació, quin rol hi té en aquest esdevenir tan incert? I les institucions, quina resposta se n’espera? I la gent? El teatre no morirà mai, perquè d’una manera o d’una altra, sempre hi haurà algú disposat a recitar i algú altre disposat a escoltar-lo. Però en quines condicions pot evolucionar tot això, o millor dit, com pot involucionar? Això ni ho sabem, ni se’n parla a l’obra, que es queda en un fet anecdòtic d’una colla d’amics que es poden permetre aquest viatge i, com els nens perduts de Peter Pan, emprenen una aventura amb tints onírics. El motiu pel qual ho fan no queda massa clar més enllà de portar les cendres del seu germà a un lloc “que ho mereixi” (el personatge de Cristina Genebat és dels més ben dibuixats per bé que, tot i la seva sempre excel·lent interpretació, es troba en una tessitura dramàtica, diferent de la resta dels seus companys) i el personatge de Xavi Ricard que s’embarca (i paga el viatge a la resta) per a demostrar al seu fill i a ell mateix que és valent, o almenys ho intenta. En tornant a Barcelona, però, no s’ha produït cap canvi en ells, cap epifania, cap transformació. Com si l’art, la cultura, el teatre, els viatges no ens canviessin. Si fos així, per a què fer-ne?