ALMENYS PODIEN SOMNIAR

LES TRES GERMANES
Anton Txékhov versió de Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat
Teatre Lliure – Sala Fabià Puigcever
11/12/2020

Magnífica versió sense apel·latius d’una obra magnífica, què més es pot dir?

Fotografia de Silvia Poch

L’escenari forma una elegant peixera, una bombolla de vidre que aïlla els personatges de la realitat, però amb tot, que propers que se’ns mostren. No tant per les actualitzacions del text (ara utilitzen mòbils i altres artefactes moderns) sinó per la magnífica interpretació de tots els actors en una versió esplèndida on, a demés del drama de Txékhov on les tres germanes volen anar a Moscou, s’hi afegeix un drama molt més contemporani i, crec, molt més angoixant. En un món en decadència i autodestrucció apressant com el nostre, un món que envelleix acceleradament cap a un abisme que sembla insalvable, quin desig podem tenir ja? Ni tan sols l’esperança, encara que fàtua si es vol, d’anar a Moscou. Ni enlloc. No ens queden desitjos. No en podem tenir. Sabem que som la última generació que viurà en aquest balafiament absurd. Els que ens segueixin, hauran d’intentar recomposar el que hem estat embrutant, destruint, malbaratant.

Però la versió d’Artigau, Manrique i Genebat parla de molt més que això, perquè Txékhov enalteix els personatges amb llargs parlaments profunds alhora que intel·ligibles. Ah, el plaer de la paraula, de l’acció interior! Com els personatges de les Tres Germanes, una obra coral, nosaltres també estem davant d’un canvi paradigmàtic, on, com deia, no s’albira un futur gens esperançador per a ningú. Ni tan sols per als qui se n’aprofiten, els qui se n’estan enriquint. Per tant, molt oportú resulta el muntatge.

Amb una continguda emoció, els personatges conformen un fresc perfectament actual, on hi destaquen, no només les tres germanes, sinó tots els personatges, que en són igualment co-protagonistes. No puc ressaltar la magnífica Irina d’Helena Tarrats, sense parlar de la immensa presència de Lluís Soler o de l’entranyablement hortera de Natàlia de Mireia Aixalà, o del vacu conformat Víctor de Jordi Rico, o la tremendament humana Olga de Cristina Genebat... Tots estan esplèndids. Amb un clímax íntim en l’escena cada cop més enfosquida de les tres germanes al segon acte. I un espai sonor subtilment sublim de Damien Bazin, que crea una festa en off que podem pràcticament visualitzar sense veure’n res. També molt remarcable el vestuari de Maria Armengol, un tant intemporal i molt elegant.

Manrique introdueix un pròleg de presentació força escaient i un final que si bé traeix l’obra de Txèkhov, amb el que he dit més amunt, tant li fa, ja que amb tot, els personatges no aconseguiran els seus desitjos, o tanmateix, potser quan ho facin ja és massa tard.

Un dels imprescindibles de la temporada. No se la perdin!