ALGÚ HO HAVIA DE DIR

El Rey

Teatro del Barrio – Albert Sanjuan

Espai Lliure – Teatre Lliure 04/03/2016

ANECENDENTS: TEATRE DOCUMENT-AGITPROP-RADICAL THEATRE-TEATRO DEL OPRIMIDO

El teatre document arrenca els anys ’60 als Estats Units com un moviment pacifista de protesta contra la guerra del Vietnam. Enmig d’un clima hippy de “feu l’amor i no la guerra” neix el Radical Theatre, amb grups tant influents com el Living Theatre, Bread and Puppet, The Poor People’s Theatre i tantes d’altres agrupacions teatrals amb el denominador comú de la combativitat i denúncia, sota la batuta del sociòleg  Richard Schechner.

Les circumstàncies de prosperitat econòmica, d’efervescent alliberació i un culte a la joventut  van ser aprofitades a banda i banda de l’Atlàntic per a produir un art escènic de conscienciació política, amb finalitat pedagògica.

Per un banda a Brasil Augusto Boal crea el Teatro del Oprimido bansant-se en tècniques d’improvisació on convida el públic a participar als seus espectacles per tal que ell mateix solucioni els problemes plantejats pels actors. De les diferents fórmules que va utilitzar, destaquem el Teatre Jornal, precursor del Teatre Fòrum, basat en les notícies periodístiques ja que segons Boal: «el periodisme és un art, no una ciència; està més pròxim a la poesia que a la sociologia. I, com a art, és polític. I com a art polític, és una arma. I com a arma és utilitzada a favor dels uns en contra dels altres.» El Teatre Jornal va tenir poca repercussió a Catalunya, ja que la forta repressió política i policial d’aquí dissuadia la majoria a actuar en contra de les autoritats. Només una minoria circumscrita a l’àmbit de les universitats i les avantguardes obreres i cíviques es movien en la clandestinitat. Val a dir que arran dels processaments de Burgos (1970), a poc a poc, tot va començar a arribar al carrer.

El Teatre Independent que s’estava desenvolupant a Catalunya era majoritàriament d’esquerres i combatiu.  Així va sorgir el Teatre Document, carregat de dobles lectures per tal d’evitar la censura i la repressió. Va produir espectacles èpics que volien donar una versió diferent de la història oficial sobre personatges històrics. Un exemple en seria l’obra de Ma. Aurèlia Capmany, amb Xavier Romeu i Jover Preguntes i respostes sobre La vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya que van escriure el 1970, però no fou estrenada fins el 22 d’abril de 1976 a la Sala Villarroel amb la direcció de Josep Anton Codina. 

CONTRA FRANCO ESTÁBAMOS MEJOR

Aquesta frase que s’atorga a Manuel Vázquez Montalbán, és significativa del que estem vivent avui dia. No existeix, com va passar als anys ’60 en temps del Teatre Independent, un únic enemic amb nom i cognoms, una sola institució a qui acusar. Es parla d’una crisi sistèmica on resulta molt més difícil d’identificar contra qui o contra què lluitar. Això crea un desconcert en la ciutadania, que es deixa vèncer per l’apatia i el desencís general, sense saber com actuar ni la utilitat de fer-ho.

Avui dia la terminologia “oprimit-opressor” de Boal sembla superada a la societat occidental (o “primer món” o “centre” o “nord”) on vivim.  No obstant segueix existint un col·lectiu d’individus “oprimits”, en realitat “exclosos”. Així, podem actualitzar la relació “opressors-oprimits” per parlar del binomi “integrats-exclosos” que planteja la societat occidental actual. Segons Dahrendof, els “exclosos” formen un col·lectiu més descarnat del que formaven els “oprimits” sota els règims dictatorials els anys ‘60 a Catalunya i ‘70 i ’80 a Amèrica Llatina, ja que no tenen ni tan sols el consol del “nosaltres” que tenien els anteriors oprimits . Les relacions socioculturals han canviat, com també ha canviat el context on hi tenen lloc. Les mateixes condicions de vida i les seves característiques han patit profundes modificacions en molt poc temps, però hi ha una qüestió que segueix igual: hi ha un grup de persones -oprimides o excloses- que continuen sense tenir veu ni els mitjans per a participar a la vida social i cultural. El terrible és que no formen una classe, no són un grup organitzat, no actuen conjuntament, són una “multitud sense perfil ni estructura”. La globalització (no només econòmica, sinó també cultural) ha creat un sistema de pensament homogeni on sembla que no hi càpiguen les opcions alternatives al “sistema”. Per a Stephan Hessel, la pitjor de les actituds és la indiferència. I en aquest cau és on viuen una massa humana occidental urbana.

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT - EL MOVIMENT 15 M

Existeix un canvi radical a partir del Moviment 15M. El maig de 2011, per primera vegada des de la Transició democràtica els ciutadans es qüestionen sobre l’evolució de la societat. Sense un cap visible, s’enfronten a un sistema econòmic que la crisi ha posat de relleu com a injust i reclamen una democràcia més participativa (trencant el monopoli de l’esfera política entre  PP-PSOE). Amb pocs anys naixeran nous partits nacionals tant de dretes (Ciudadanos) com d’esquerres (Podemos) que voldran donar alternatives al bipartidisme imperant els últims 40 anys. Menys repercussió tindran les seves reivindicacions de justícia econòmica, autèntic poder, ja que l’enemic resulta difús i compta amb complicitats polítiques tant locals com globals.

Però el canvi més important que marca el 15M és la capacitat del ciutadà de reaccionar, de prendre part de la societat i de les decisions que l’afecten. En les arts escèniques es tradueix en la recuperació de fórmules oblidades de teatre amb una funció social, desvetlladora, pedagògica i ideològica.

Els anys ’80 i ’90 el teatre català es veu marcat pel suport de les institucions, que veuen clar que és millor tenir-lo a prop i content que agitador. L’escenotècnia i la mecanització dels processos de producció, així com la promoció d’un star system tant de directors com de companyies, es veuen arrasats per la crisi del 2007. Eixugades les aixetes de la subvenció, i un creixent menyspreu del públic cap al teatre (especialment pel teatre d’idees), les companyies actuals malviuen en una situació econòmica insostenible. La lògica reacció és escenificar situacions que si no resultessin tant patètiques, podrien semblar còmiques. Així en les darreres temporades s’han produït diferents versions teatrals d’agitació contra una realitat que sovint supera la ficció.

Ens referim a les estrenes d’espectacles d’èxit com Camargate de Jorge-Yamam Serrano al Teatre Tantarantana, a partir de les converses escoltades per Método 3 entre l’ex-presidenta del PP a Catalunya i l’ex-companya de Jordi Pujol Ferrussola. En clau d’humor l’obra ens presenta uns personatges esperpèntics desbocats per la seva més supina estupidesa. Creen un riure que se’t glaça abans de sortir.

L’espectacle Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, una producció del Teatro del Barrio, transcriu fil per randa el judici de l’ex-tresorer del Partit Popular pel jutge Pablo Ruz sobre el cas Gürtel. El text és una transcripció del judici i la dramatúrgia n’és la seva posada en escena, que resulta terriblement teatral. Esfereïdorament teatral.

TEATRO DEL BARRIO – ALBERTO SANJUAN – EL REY

Aquest divendres 4 de març s’ha estrenat El Reay a l’espai Lliure de Montjuïc, la última obra d’Alberto Sanjuan amb el Teatro del Barrio. La cooperativa Teatro del Barrio, al barri de Lavapiés de Madrid, té una voluntat obertament política “Este teatro nace del hambre de realidad” en format d’assemblea, sense ànim de lucre (el preu de les entrades és de 14-16€), sense propietat, radical. Hom hi pot entreveure una mena de neo-anarquisme que impregna les obres que s’hi programen. Beuen de l’agitprop, del Radical Theatre americà, del Teatro del Oprimido de Boal, del Teatre Document del Teatre Independent català. Estem en una situació d’opressió, d’exclusió social i el Teatro del Barrio en fa ressò. Ho fa de manera pedagògica (han muntat una escola i també una Universitat del Barrio) i també fan força pedagogia als seus espectacles, fins ara tres en els tres anys de vida que porta. A demés de les dues esmentades més amunt, també hem vist al Teatre Goya de Barcelona, Autorretato de una joven capitalista espanyol. Recordem l’inici del monòleg de Sanjuan: “Soy capitalista. Tengo cuenta en un banco que especula con alimentos. Tengo un seguro médico privado. Tengo la luz contratada con una empresa que roba a sus clientes porque su objetivo es el máximo beneficio. Cuando trabajo cobro el sueldo más alto que pueda conseguir, sin preocuparme de cuál es el sueldo y el resto de las condiciones laborales de mis compañeros. Puedo ayudar económicamente a un amigo, pero nunca a costa de rebajar mi nivel de vida. Quiero preservar mi fama, mi cotización comercial, mis propiedades. La sociedad en la que vivo es injusta hasta la crueldad. Me gustaría que cambiase, pero no estoy dispuesto a perder en el intento aquello que he logrado acumular. Estoy hablando muy en serio.”

Més enllà de la qualitat dels seus espectacles, una qüestió sempre opinable, el Teatro del Barrio fa una funció social necessària. Es podria al·ludir al proselitisme de les seves posades en escena que, la meu entendre, li atorguen una certa ingenuïtat. El públic del Teatro del Barrio és un públic convençut, llegit i al corrent de la “realitat”. Tal vegada no ens estan descobrint res de nou, però crec necessari repetir-ho, subratllar-ho i donar-li un sempre renovat enfoc. La complicitat amb les seves tesis ens fa somriure, més que riure, ens fa recordar moments de la història recent d’Espanya i en acabat l’espectacle, tal vegada buscar referències que contextualitzin els anys descrits a l’obra. Però no ens qüestiona, en tot cas, ens reafirma. Ningú surt transformat de les obres del Teatro del Barrio. Alguns en surten reafirmats, d’altres emprenyats. Si és així, és un teatre que funciona.