PERQUÈ CRÉIXER ÉS UN GRAN PLOR

LA TRISTEZA DE LOS OGROS
De Fabrice Murgia
Adaptació Borja Ortiz de Gondra
Teatre Lliure (Gràcia)
07/02/2018

A les societats “primitives” o “poc desenvolupades” o “indígenes” o qualsevol altre qualificatiu despectiu com les anomenem des d’Occident, els rituals liminoides de creixement formen un moment crucial en la vida de les criatures. Algunes tribus fan passar els seus joves per unes proves de les quals no tots en sortiran victoriosos, és a dir, amb vida. Potser no estaven preparats per afrontar el dolor que significa fer-se gran. A la nostra avançada societat no existeixen aquests rituals, almenys no de forma específica. En quin moment entrem a l’edat adulta? Quan es considera que una persona ha assolit allò necessari per a ser considerat com a gran? Què és allò que es necessita? Aparellar-se? Engendrar un fill? Ingressar en el món laboral? Potser... El laïcisme ha esborrat els rituals iniciàtics del cristianisme: naixement, bateig, comunió, casament i funeral. Avui dia l’etapa de traspàs que és l’adolescència s’allargassa fins al patetisme. Potser som fills de John Lennon o de Peter Pan. Potser tenim por a fer-nos grans.

Fabrice Murgia reflexiona sobre aquest pas de l’edat infantil a l’adulta. Utilitza dos crims paral·lels que coincideixen el 2006 i van fer furor als mitjans. Dues històries reals: la de Bastian Bosse, el noi que es va suïcidar després de disparar indiscriminadament a alumnes i professors del seu institut; Murgia furga internet per a torbar-hi vídeos on Bastian adverteix dels seus propòsits i n’explica el per què. “Als 18 anys vaig aprendre que només es pot ser feliç si t’adaptes a la societat. Jo no ho he fet. Sóc lliure!” I el cas de Natascha Kampusch  segrestada dels 10 als 18 anys. Murgia inclou a la versió espanyola referents del crim d’Alcasser i sobretot de la seva mediatització. Alhora, seguint el relat oníric, poètic tot i la cruesa dels fets i de conte de Grimm, una noia en coma, versió moderna de la Blancaneus, dorm un son profund. El son de la pubertat tot esperant despertar i renéixer transformada en el complicat món dels adults.

Murgia utilitza uns casos extrems per a parlar-nos d’una societat malalta, on els límits de la realitat i de la ficció es difuminen. Tal com succeeix a la infantesa, els somnis i els malsons prenen una corporeïtat tan real com la mateixa realitat que ens envolta. Per això ens persegueixen tota la vida. La por i alhora l’atracció cap allò desconegut i irreversible com és el fer-se gran, produeix un dolor tan incomprensible i esgarrifós com un ogre. L’ogre que tots tenim dins i que anem aprenent a aplacar. Però què passa si el deixem anar?

I és que potser tots som criminals en potència... A La tristeza de los Ogros la noció del Bé i del Mal, de víctima i de botxí s’esborrona. Un follet llest i malèfic, mig nena de l’Exorcista i mig Pepito Grillo, és el fil conductor que ens va introduint cap a un espai de terror, alhora seductor i tremebund. Interpretada a través d'una veu distorsionada per Andrea de San Juan, tan brillant la resta d'actors, Nacho Sánchez (Bastian) i Olivia Delcan (Laetitia). L'escenografia, el vestuari, la il·luminació i el so completen una poètica partitura de terror. L’escena està formada per un ciclorama on s’hi projecten la Laetitia (noia segrestada) i el Bastian que, com dos youtubers, expliquen en directe els seus casos perpetrats darrera de dues finestres, que a la seva vegada ens recorden dues grans pantalles de televisió. Un altre joc entre realitat i ficció que introdueix magistralment Murgia.

Sensacional espectacle, imprescindible per a tots els qui som o hem sigut adolescents. Bravo!