VIATGE AL COR DE LES TENEBRES

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS
De Josep Maria Miró
Direcció: Gabriela Izcovitch
La Beckett
26/01/2018

Per què viatgem? Es pregunta Josep Maria Miró. I és que tot viatge físic comporta un viatge emocional. Conèixer nous paisatges i noves cultures ens qüestiona o ens reafirma sobre la nostra pròpia. En tot viatge, inclús en els viatges organitzats, ens trobem en situacions imprevistes, ja que les nostres reaccions lluny de la nostra zona de confort són sovint inesperades. Aleshores què hi busquem lluny de casa? Per què viatgen una parella veterana (Lina Lambert i Pablo Viña) a la cruïlla de fronteres que formen les cataractes d’Iguazú?  En principi podria semblar que volen fer-hi turisme. Però el títol de l’espectacle ens adverteix que no és així. Olvidémonos de ser turistas proposa un viatge interior i necessari cap a una terra desconeguda, un refugi quasi oníric en algun punt inconcret i també metafòricament al centre de les emocions. Un lloc on hi van a parar persones que volen, malgrat tot, saber. Un lloc enmig del no-res pràcticament deshabitat on trobar-se amb un mateix. És el terror i l’atracció fatídica del coneixement el que conduirà inexorablement la parella per separat a un retrobament catàrtic. Una peripècia tràgica amb tocs d’ironia, on la parella, cadascú pel seu compte, anirà filant el seu destí. Si Josep Maria Miró acostuma a començar les seves obres amb una pregunta, aquesta la comença amb no menys de vint preguntes, que anirem descobrint respostes al llarg de l’obra.

Comença quan una parella de gent gran es troba un noi que viatja sol i els acompanya un tros del viatge. Aquest simple fet desencadena tota l’acció. Però no serà fins el final que descobrirem el vertader significat del trasbals que provoca un fet tan aparentment insignificant. Després d’una discussió matrimonial, la dona decideix abandonar el seu marit i iniciar un viatge pel seu compte a territori desconegut. L’home intenta seguir-la. Al llarg dels dos viatges ambdós s’aniran trobant una sèrie de personatges que com ells, també fugen, es refugien, anhelen, busquen. Són els secundaris que composen una magistral Eugenia Alonso i un solvent Esteban Meloni. Personatges càlids, esperpèntics, absurds, clownescos, potser irreals com el capellà, la dona que acompanya senyors lletjos o tristos a la seva habitació d’hotel, el conductor d’autobús (òmnibus) que fuig de la ciutat i sobretot Fabián veí del refugi final i la dona que asila persones que busquen ansiosament i no saben què. Una obra amb una gran càrrega metafòrica sobre la recerca de la veritat plena de situacions tant còmiques com tràgiques, “com la vida mateixa”.  

Al muntatge tremendament auster de Gabriela Izcovitch queden més ben marcades les escenes dramàtiques que les còmiques, que jo crec que també hi són. Acompanyat d’una il·luminació fosca i dura, quasi tenebrosa, que desdibuixa el contrast entre l’exuberància del paisatge exterior amb el desert interior dels dos protagonistes. Una recuperada Lina Lambert desplega un ventall d’emocions punyents i un Pablo Viña que de tant compungit com és el seu personatge en moments no se l’acaba de sentir.

Una obra plena d’emocions que busca la veritat.