AMÉN!

El sueño de un hombre ridículo
De Fiodor Dostoyevski
Direcció: Mario Gas
Ricardo Moya
Teatre La Gleva
18/01/2018

Som els humans tan virtuosos intrínsecament com pretenia Rousseau amb el seu Bon Salvatge unit a la natura? Sentim la nostàlgia remota d’una felicitat perduda en algun moment de la civilització? Són el racionalisme, la ciència, la civilització perjudicials per a la felicitat dels homes? O bé som essencialment malvats i corruptes de manera que el mal forma part del nostre ésser? El cinisme forma part de nosaltres o bé la innocència és qui ens domina?

A El sueño de un hombre ridículo, el Dostoyevski més existencialista, ens presenta un personatge dubtós aparentment aliè al món que l’envolta, sense ambició, sense sentit, nihilista racional i un home ridícul. L’home vol suïcidar-se. Però el dia assenyalat per a cometre el seu propi perjuri li succeeixen dos fets que viurà com una revelació. Per una banda veu una estrella al cel i per l’altra rebutja una nena medicant amb menyspreu. Això el porta a elucubrar un somni on és conduit a una estrella on dones i homes viuen lliures i feliços en una utopia on no existeix la propietat privada ni la por. Però és precisament ell qui ensenya els seus habitants a mentir. A partir d’aquest moment comença la decadència de la seva gent. Apareixen la gelosia, l’egoisme i el dolor. En desvetllar-se del son al·lucinant, l’home ridícul rebutja la idea del suïcidi. Consagra la seva vida a predicar la lliçó apresa durant el somni i a cercar la nena ofesa. Ja ningú no el pot entendre, ni els habitants de l’estrella somniada, ara corruptes i “civilitzats”, ni els de la terra que el veuen com un llunàtic absurd, un home ridícul.

Darrera del text està la idea cristiana de la culpa i el perdó, de la possibilitat de retrobar la feliç harmonia si es recupera l’amor al proïsme i a la vida, de la promesa d’un món millor: “yo estaba dispuesto entonces a suprimir mi vida con su mentira, de un tiro, mientras que mi sueño, ¡oh!, mi sueño se ha convertido para mí en anunciador de una vida nueva, inmensa, regenerada y fuerte”. Amén! I doncs, què són els somnis sinó somnis, com deia Calderón, o potser sí que formen part de la veritat real en un sentit més freudià? L'espectador surt reconfortat de l'espectacle amb l'optimista idea que l'amor ho cura tot. Que així sia!

Ricardo Moya s’atreveix amb aquest ambiciós text i ho fa a pèl, sense més artifici que una ampolla d’aigua buida entre els braços que amanyaga constantment com a un nadó, una cadira i un tamboret. No necessita res més per a lliurar-se amb autèntica emoció. Compta amb la direcció precisa de Mario Gas. Junts van estrenar-lo al Maldà el 2002 i tot i que no el vaig veure, sospito que els anys li van a favor del personatge. Una gran història servida amb la concreció exacta que precisa un espai tan petit i proper.