diumenge, 14 de gener del 2018

UNA PIETAT BRUTAL

Blasted - Rebentats
De Sarah Kane
Dirigit per Alícia Gorina
TNC – Sala petita
12/01/2018


Quan Sarah Kane va estrenar Blasted a la sala petita de la Royal Court la crítica londinenca, que no es talla, se li va llançar al damunt. “Una porqueria ingènua” deia Michael Billington al Guadian, 20/01/1995; “Una obra totalment desproveïda de cap mèrit intel·lectual o artístic” (Charles Spencer al Daily Telegraph, 20/01/1995); “Una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar i res més” (Nick Curtis a l’Evening Standard 19/01/1995)... Naixia una nova manera de fer teatre que més tard es va anomenar IN-YER-FACE. Un teatre punki per a denunciar la brutalitat del món on vivim. Violència i sexe envaeixen l’escena amb la mateixa crueltat demencial que ho va fer Artaud al seu temps. Amb més cruesa encara que ho van fer el grup dels Angry Men que van avalar-la. L’obra de Kane és, avui dia, un clàssic del drama contemporani. Una peça de museu que Alícia Gorina ha rescatat per a la Sala Petita del TNC.



A Blasted, la seva primera obra, Kane ens parla d’un món estripat i ho fa en dues parts ben diferenciades. A la primera mostra una parella en un hotel luxós del centre d’Anglaterra on una noia és violada pel seu ex amant. Tot i la violència explícita del llenguatge  i les accions, aquesta escena s’emmarca formalment dins d’un naturalisme ibsenià que compleix estrictament les unitats aristotèliques de la pièce bien faite. Però a la segona part, molt més interessant al meu entendre, l’obra fa un gir absolut i agafa caires beckettians en un espai oníric on ja no sabem si és l’habitació de l’hotel o un camp de batalla. Mentre Kane escrivia Blasted, Europa viva convulsa per la guerra dels Balcans i per això hi introdueix nous elements que la porten a investigar també nous formats. “Les llavors de la guerra es poden trobar en una civilització en temps de pau, i crec que el mur entre el que anomenem civilització i el que passa al centre d’Europa és molt, molt prim i pot caure en qualsevol moment”[1], diu Kane. Aquesta dimensió global sorgeix amb l’esclat d’una bomba que fa aparèixer un soldat en escena. El llop Ian, el violador que hem vist fer ús i abús de poder (força, arma, diners), passa a comportar-se ara com un corder en mans d’un monstre encara més ferotge, el soldat. Un intent d’expiar el qui està en una situació de debilitat, alhora que infondre la idea aterradora que darrera d’un horror hi pot haver un horror encara pitjor.

Un malson, possiblement amb notes autobiogràfiques, on Kane no escatima pornografia verbal i física amb tot tipus d’aberracions: masturbació, fel·lacions, mutilacions genitals, violació, suïcidi, antropofàgia. Un text excessiu carregat d’una violència innecessària, al meu entendre, que esborrona un transfons més profund i més pur. Un missatge que podria tenir reminiscències cristianes de pietat. La violència més colpidora i actual no s’expressa amb sang i fetge, sinó amb mirar cap a una altra banda davant dels fets terribles que estan succeint a les nostres costes.

El muntatge d’Alícia Gorina, tot i sobrepassar el que gran part del públic del TNC pot suportar, es queda curt al meu entendre. Si Kane vol sacsejar l’espectador, deixar-lo sense alè, avergonyir-lo, angoixar-lo, esprémer la seva consciència, la proposta de Gorina ho aconsegueix a mitges, tot i l’entrega de Pere Arquillué, qui fa un treball un cop més, exemplar.




[1] Dan Rebellato, entrevista a Sarah Kane, 3/11/1998

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada