NOSaltres
Teatre Lliure
Tots som iguals als ulls del senyor..., o potser no tant?
Tots som éssers únics irrepetibles amb les nostres peculiaritats que ens
caracteritzen i ens diferencien de la resta de mortals..., o potser tampoc? Hi
ha un sentit de normalitat que ens envaeix i ens cohesiona com a col·lectiu. Una
normalitat imposada. El diferent el tornem invisible en els millors dels casos
o bé directament el depreciem. Així ens reafirmem. El Teatre Lliure ha fet una tasca de mostrar
la normalitat de col·lectius “no tan normals” empresonats per la societat en una cotilla marca “diferent”. La mostra de
teatre inclusiu NOSaltres és un treball coordinat per Iban Beltran per a evidenciar
la humanitat d’aquests col·lectius. La mostra inclou xerrades, projeccions,
cinema i sobretot la producció de tres espectacles memorables que no només
incideixen en l’empatia de l’espectador apel·lant a la seva sensibilitat, sinó
que van més enllà, creant unes produccions impecables, imaginatives i d’una
factura excel·lent. Bravo!
TRANS (MÉS ENLLÀ)
De Didier Ruiz
TRANS ens ha mostrat el món no gens lumpen de set
protagonistes transsexuals. Set homes i dones de diferent edat, condició i
òbviament de diferent gènere ens expliquen la seva experiència de canvi de
sexe. L’obra s’estructura en una sèrie de monòlegs on cada protagonista ens
explica el seu periple per aconseguir la seva identitat. Com van sentir-se
empresonats en un cos que no els identificava, com van fer els primers passos
per a canviar, com va reaccionar el seu entorn més proper davant la transcendent
decisió: la família, els amics, la parella, la feina..., com la societat els ha
tractat un cop fet el canvi, com s’obren ara les perspectives de futur tant
laboral com emocional... Didier Ruiz, de La Compagnie des Homes, ha creat un
espectacle amb aroma de veritat i d’humanitat, sense sentimentalismes, sense
detalls escabrosos, sense por. Amb una naturalitat que sorprèn i arrenca més
d’un somriure a la sala. De ben segur que molts de nosaltres mirarem els
transsexuals de forma diferent a partir d’aquest espectacle. Final de l’obra:
cada protagonista s’avança a prosceni diu el seu nom (nou) i la seva professió.
No cal més, la normalitat s’imposa. Genial!
CINEMA
De Clàudia Cedó
Fa cinc anys, el 2013, vaig acompanyar una amiga a Banyoles
per a veure un espectacle que interpretava el seu germà, a la Fundació Mas
Casadevall. El seu germà Carlos és autista i la directora de l’espectacle Poca
Vergonya era una psicòloga molt enderiada en fer teatre amb els seus pacients.
Era la Clàudia Cedó, aleshores menys coneguda en el món teatral del que és ara.
L’espectacle era francament bo i vaig pensar que, com els espectacles de Glòria
Rognoni amb els pacients de FEMAREC, podrien tenir una sortida comercial amb el
bé que els faria als pacients i també al públic, un teatre terapèutic per a
tots. Aquest somni s’ha realitzat finalment al Teatre Lliure on hem pogut veure
Cinema, on participen alguns dels actors/pacients de l’espectacle de fa cinc
anys i que de ben segur han participat a tots els altres que han anat muntant
Escenaris Especials. Cedó ens mostra uns personatges reals interpretant
personatges de ficció. Ambició, sensualitat, bellesa, il·lusió són aspectes que
emanen dels seus moviments abruptes i de les seves veus cacofòniques per a
interpretar-se a sí mateixos a través del teatre. Gran treball teatral i
pedagògic al servei d’un espectacle complert.
SIS PERSONATGES, HOMENATGE A TOMÁS GINER
De Juan Carlos Martel Bayod
Amb totes les dificultats que suposa treballar amb un
col·lectiu tant inconstant com és la gent que viu al carrer, Martel ens ha
ofert un memorable espectacle que talla l’alè. Discretament refugiats darrera
la identitat d’un tal Tomás Giner, sis protagonistes ens expliquen la seva
experiència de viure al carrer, de no tenir ningú a qui acudir, de trobar-se
realment sol i perdut, d’assumir-ho i potser també d’acostumar-s’hi. Hi ha la
droga i l’alcohol, la procedència, algunes decisions equivocades..., però no
només això, sobretot hi ha la mala sort. I de cop, els espectadors no només empatitzem,
sinó que veiem el nostre übris circular davant nostre, com el d’un heroi
tràgic. No n’estem tant lluny. Qualsevol d’ells podria ser jo. I es forma un
buit a l’estómac difícil de digerir. L’espectacle té un format de fake
documental, acompanyat d’entrevistes a personalitats del món de les arts i
l’espectacle i un vídeo impecable de Joan Rodon. Ens rememora la història de
Barcelona dels últims trenta anys des d’una perspectiva canalla durant la
transició, triomfalista durant els Jocs Olímpics i desgavellada als anys
noranta i després. L’estructura pirandeliana agafa aquí un caire poderós de
realitat. L’espectacle està ple de poesia, ironia, reivindicació i sobretot de veritat.
Bravo!
Tots tres espectacles resulten un gran encert per part del
Teatre Lliure a qui agraïm l’aposta arriscada que ha fet programant un final de
temporada eminentment social que se
salda amb una factura impecable i de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada