diumenge, 3 de juny del 2018

L’ANORMALITAT - LA NORMALITAT


NOSaltres
Teatre Lliure


Tots som iguals als ulls del senyor..., o potser no tant? Tots som éssers únics irrepetibles amb les nostres peculiaritats que ens caracteritzen i ens diferencien de la resta de mortals..., o potser tampoc? Hi ha un sentit de normalitat que ens envaeix i ens cohesiona com a col·lectiu. Una normalitat imposada. El diferent el tornem invisible en els millors dels casos o bé directament el depreciem. Així ens reafirmem.  El Teatre Lliure ha fet una tasca de mostrar la normalitat de col·lectius “no tan normals” empresonats per la societat  en una cotilla marca “diferent”. La mostra de teatre inclusiu NOSaltres és un treball coordinat per Iban Beltran per a evidenciar la humanitat d’aquests col·lectius. La mostra inclou xerrades, projeccions, cinema i sobretot la producció de tres espectacles memorables que no només incideixen en l’empatia de l’espectador apel·lant a la seva sensibilitat, sinó que van més enllà, creant unes produccions impecables, imaginatives i d’una factura excel·lent. Bravo!

TRANS (MÉS ENLLÀ)
De Didier Ruiz


TRANS ens ha mostrat el món no gens lumpen de set protagonistes transsexuals. Set homes i dones de diferent edat, condició i òbviament de diferent gènere ens expliquen la seva experiència de canvi de sexe. L’obra s’estructura en una sèrie de monòlegs on cada protagonista ens explica el seu periple per aconseguir la seva identitat. Com van sentir-se empresonats en un cos que no els identificava, com van fer els primers passos per a canviar, com va reaccionar el seu entorn més proper davant la transcendent decisió: la família, els amics, la parella, la feina..., com la societat els ha tractat un cop fet el canvi, com s’obren ara les perspectives de futur tant laboral com emocional... Didier Ruiz, de La Compagnie des Homes, ha creat un espectacle amb aroma de veritat i d’humanitat, sense sentimentalismes, sense detalls escabrosos, sense por. Amb una naturalitat que sorprèn i arrenca més d’un somriure a la sala. De ben segur que molts de nosaltres mirarem els transsexuals de forma diferent a partir d’aquest espectacle. Final de l’obra: cada protagonista s’avança a prosceni diu el seu nom (nou) i la seva professió. No cal més, la normalitat s’imposa. Genial!



CINEMA
De Clàudia Cedó


Fa cinc anys, el 2013, vaig acompanyar una amiga a Banyoles per a veure un espectacle que interpretava el seu germà, a la Fundació Mas Casadevall. El seu germà Carlos és autista i la directora de l’espectacle Poca Vergonya era una psicòloga molt enderiada en fer teatre amb els seus pacients. Era la Clàudia Cedó, aleshores menys coneguda en el món teatral del que és ara. L’espectacle era francament bo i vaig pensar que, com els espectacles de Glòria Rognoni amb els pacients de FEMAREC, podrien tenir una sortida comercial amb el bé que els faria als pacients i també al públic, un teatre terapèutic per a tots. Aquest somni s’ha realitzat finalment al Teatre Lliure on hem pogut veure Cinema, on participen alguns dels actors/pacients de l’espectacle de fa cinc anys i que de ben segur han participat a tots els altres que han anat muntant Escenaris Especials. Cedó ens mostra uns personatges reals interpretant personatges de ficció. Ambició, sensualitat, bellesa, il·lusió són aspectes que emanen dels seus moviments abruptes i de les seves veus cacofòniques per a interpretar-se a sí mateixos a través del teatre. Gran treball teatral i pedagògic al servei d’un espectacle complert.



SIS PERSONATGES, HOMENATGE A TOMÁS GINER
De Juan Carlos Martel Bayod


Amb totes les dificultats que suposa treballar amb un col·lectiu tant inconstant com és la gent que viu al carrer, Martel ens ha ofert un memorable espectacle que talla l’alè. Discretament refugiats darrera la identitat d’un tal Tomás Giner, sis protagonistes ens expliquen la seva experiència de viure al carrer, de no tenir ningú a qui acudir, de trobar-se realment sol i perdut, d’assumir-ho i potser també d’acostumar-s’hi. Hi ha la droga i l’alcohol, la procedència, algunes decisions equivocades..., però no només això, sobretot hi ha la mala sort. I de cop, els espectadors no només empatitzem, sinó que veiem el nostre übris circular davant nostre, com el d’un heroi tràgic. No n’estem tant lluny. Qualsevol d’ells podria ser jo. I es forma un buit a l’estómac difícil de digerir. L’espectacle té un format de fake documental, acompanyat d’entrevistes a personalitats del món de les arts i l’espectacle i un vídeo impecable de Joan Rodon. Ens rememora la història de Barcelona dels últims trenta anys des d’una perspectiva canalla durant la transició, triomfalista durant els Jocs Olímpics i desgavellada als anys noranta i després. L’estructura pirandeliana agafa aquí un caire poderós de realitat.  L’espectacle està ple de poesia, ironia, reivindicació i sobretot de veritat. Bravo! Un blog ens mostra tot el procés de treball, tant interessant com el mateix espectacle. No se'l perdin: https://sispersonatgesblog.wordpress.com/



Tots tres espectacles resulten un gran encert per part del Teatre Lliure a qui agraïm l’aposta arriscada que ha fet programant un final de temporada eminentment  social que se salda amb una factura impecable i de qualitat. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada