LES DONES FORTES DE MCDONAGH

REINA DE LA BELLESA DE LEENANE
De Martin McDonagh
Direcció de Julio Manrique
14/02/2019 – La Perla29

Vint anys després de la magnífica posada en escena de la Reina de la bellesa de Leenane a la Villarroel amb l’afegit “morbo” de ser interpretada per mare i filla reals (Vicky Peña i Montserrat Carulla) dirigides pel gendre Mario Gas, arriba una nova versió no menys genial de Julio Manrique a la Perla29.

      Xavi Ruano

L’obra parla de la relació tòxica entre una mare i una filla en una petita població rural en algun racó d’una Irlanda pobra, humida i sense futur. La mare sotmet la filla a un esclavatge tirà escudada darrera la seva avançada edat i un cert trastorn mental que li va i li ve segons li convingui. Maureen, la filla magníficament interpretada per Marta Marco, veu com s’escola davant seu la darrera oportunitat de fugir per a començar de nou.

Diu que McDonagh va escriure aquesta genial obra en una setmana quan tenia vint-i-sis anys. En ella indaga un sentiment tan primitiu i humà com és l’odi. La profunditat de la seva tesi, al meu entendre, no és només la perversitat, la crueltat d’aquest sentiment tan adherit a l’espècie humana, sinó precisament la seva necessitat de ser. McDonagh ens mostra en primer terme la tirania, la crueltat, la ferocitat d’aquesta relació però malgrat tot, la tristesa que ambdues dones desprenen commou fins la medul·la. La necessitat de l’una amb l’altra, tanmateix potser la necessitat d’escopir odi és el que les uneix. Ja que la desolació d’ambdues s’estén més enllà de casa seva, més enllà de Leenane o el comptat de Connemara cap a una humida Irlanda, pobra, trista, apartada, humiliada.... Les paraules de McDonagh disparen dards ferotges com sagetes que donen directe a la diana. No és una història de bons i dolents i per això resulta tant identificable. Les dones de McDonagh  (recordem la Mildred Hayes excel·lentment interpretada per Frances McDormand a la pel·lícula Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (2017) traduïda com a Tres anuncios en las afueras) són més que cruels, són crues. Actuen des de la desesperació en un acorralament claustrofòbic que els confereix una fortalesa i una energia que no amaga les seves febleses, la seva capacitat d’estimar i, per què no, la seva bondat, malgrat tot. La força de la sinceritat s’imposa per sobre de la raó, de la legalitat, de la justícia. Són dones que entenen la vida des d’unes conviccions tan arrelades, tan radicalment autèntiques, que els avalen les atrocitats que cometen. Fins on són capaces d’arribar? Fins a tot. I nosaltres, els espectadors, les justificarem. McDonagh fa trontollar els nostres principis, la nostra ètica i raó. Ho aconsegueix. Fa mal. Ens qüestionem i arribem a pensar que al seu lloc obraríem talment, si en tinguéssim el valor. Situacions límit, explícitament violentes, i malgrat tot, amb sentit de l’humor. Perquè l’humor també hi és present i una genial direcció de Julio Manrique que aprofita els moments que l’obra ho permet per a afluixar la tensió.

Però seria aprimar l’obra, creure que només l’odi és el leitmotiv de l’obra. Hi ha el seu oposat que sovint s’hi entrecreua. Ja Empédocles va afirmar que les dues forces que mouen el món són precisament l’Odi i l’Amor i que ambdós són necessaris per a crear l’existència. La lluita d’Afrodita (Amor) amb Neikos (Odi) té com a resultat el món tal com el coneixem. I així és en La Reina..., ja que darrera les atrocitats comeses, el dolor infligit a posta, la violència, la crueltat d’aquestes dones, hi ha l’amor. L’amor que malgrat tot senten per la vida, per la seva terra, per les persones, per Pato (un sòlid Ernest Villegas), per l’amor en sí mateix. Els personatges masculins de l’obra, a remolc de l’impuls vital de les dones fortes, no estan menys ben dibuixats. El Ray Dooley d’Enric Auquer, l’adolescent indolent i inconscient, resulta tremendament veraç com actual.

Una gran obra extemporal, amb una visió molt personal de Jorge Manrique i una fantàstica interpretació coral dels quatre actors. Molt molt recomanable!