SENSE CONCESSIONS

EL DOLOR
De Marguerite Duras
Dirigit per Lurdes Barba
Amb Ariadna Gil
TNC – Sala petita
30/05/2019

L’alliberament i repatriació dels presos dels camps de concentració alemanys i polonesos, durant els incerts moments després de la Segona Guerra Mundial va estar plena de falses notícies i rumors que no feien sinó agreujar l’amarga espera dels seus familiars. Les notícies que arribaven eren confuses i contradictòries. Ningú no sabia del cert si el seu pare, germà, marit o fill eren vius, si tornarien mai, què se n'havia fet d’ells? Les probabilitats de tornar-los a veure eren mínimes. Ningú no gosava imaginar-se la reacció que tindrien en reveure'ls aquells que s'havien quedat, els qui esperaven amb ànsia. Marguerite Duras va viure aquest angoixant impàs sense saber si el seu marit era viu o mort, si s'estva morint en el precís moment en que ella s’ho està qüestionant, si havia mort fa temps, si era a apunt de tornar a casa... Duras descriu el seu turment desolador on va defallir per moments, i va exaltar-se en d’altres. Difícil no embogir davant tal incertesa.

David Ruano

Duras va escriure El dolor en forma de diari durant la primavera i estiu de 1945, per a reprendre’l més endavant i “corregir-lo” per a la seva publicació. El text és eminentment literari, excel·lentment escrit i d’una força colpidora. Si va ser enterament redactat després o durant els dies referits és, al meu entendre, una qüestió irrellevant. Més interessant resulta com l’autora s’endinsa en un dolor descarnat, sense concessions a l’autocompassió, al melodrama, a la sensibleria. Les frases es llencen com dagues roents, amb una precisió tràgica que clava l’espectador/lector a la butaca deixant-lo anorreat i confús. No es tracta de convidar-nos a la compassió, ni tan sols de reaccionar per a revoltar-nos, és més aviat un llarg lament magníficament estructurat que ens deixa un plor sec.

La impecable direcció de Lourdes Barba ha posat a Ariadna Gil a l’extrem de les emocions no permetent-li cap histrionisme, cap plor. Els punys de l’actriu estan closos amb força durant tota la funció, gairebé no mou els braços ni el cos i quan ho fa agafa una potència que emmarca els seus sentiments. L’únic indici de dolor ens el donen les venes inflades del coll a punt de rebentar de dolor contingut, de ràbia, de tristesa, com una olla a pressió a punt d’esclatar. Magnífica!