L’ànec
salvatge
de Henrik
Ibsen adaptació Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique
direcció
Julio Manrique
Teatre
Lliure de Montjuïc
02/03/2017
Si la setmana passada Carme Portacelli ens il·luminava amb
la seva magnífica visió de Jane Eyre i ens reclamava la recerca de la veritat,
la justícia i la llibertat en un drama amb final feliç, aquesta setmana li toca
el torn a un altre drama ben diferent: L’ànec
Salvatge de Henrik Ibsen, escrita només trenta-set anys més tard. Ibsen es qüestiona les bondats de
la recerca de la veritat i amb una visió molt més pessimista que Charlotte
Brontë, convida a creure en una vida basada en la mentida pietosa.
Una família viu humil però feliçment fins que irromp un
personatge aliè a les seves vides, Gregor (Pablo Derqui), fill del magnat Werle
(un sempre eficaç Andreu Benito) al voltant de qui pivota les vides de tots
ells. Gregor trencarà l’harmonia d’aquesta petita comunitat posant-los un
mirall per a reflectir-hi la falsa realitat en què han basat les seves modestes
existències i mostrant el precari equilibri que les manté. Tots falsegen sobre
la seva vida i això els ajuda a existir, com remarca el cínic doctor Relling
(Jordi Bosch). Potser el mateix Gregor també menteix sobre la seva obsessiva
recerca de la veritat i el que realment pretén amb la maniobra no és sinó utilitzar-los
a tots per a venjar-se del seu pare? Qui no falseja, qui viu la vida
seriosament, és la filla Hedvidge (Elena Tarrats), el boc expiatori sacrificat
per a donar llum a la veritat, sempre pertorbadora. Així com la Nina de Txèkhov
es veu reflectida en la Gavina ferida, també Hedvidge veu la seva existència
identificada en un ànec també ferit com ella, com Nina, com la Gavina. La
metàfora d’Ibsen va més enllà, ja que l’ànec conviu amb la família, en un
subsòl (subconscient) de la llar familiar. Un tros de bosc artificial com la
seva mateixa existència que els membres de la família utilitzen per a recordar,
esbravar la seva naturalesa violenta, o senzillament evocar una identitat
encara en procés. Un espai que no veurem però que haurem d’imaginar, un espai
mental, que marca traspàs de l’etapa realista a l’etapa simbolista de l’autor. A
L’ànec salvatge conviuen les dues
etapes, els dos nivells perceptius de la ment humana: la vetlla i el somni, l’aquí
i ara i el més enllà, el conegut i el misteriós, la veritat i la mentida...
Una posada en escena de Julio Manrique que llueix tot luxe de
dispositius escènics, actors secundaris i un músic persistent en una gran
producció de lluïment, encara que podria ser que tots aquests recursos resultessin
innecessaris. La jove Elena Tarrats es menja l’escena amb una actuació tan
veraç i generosa com el personatge que interpreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada