divendres, 3 de març del 2017

NO TINC TALENT PER A VIURE

Jane Eyre
de Charlotte Brönte
Direcció: Carme Portacelli
Teatre Lliure de Gràcia
23/02/2017


No tinc talent per a viure! S’exclama Jane Eyre (Ariadna Gil) a l’escenari del Lliure de Gràcia. I la frase ressona a la sala amb un eco interior, ja que molts hem tingut algun cop aquesta mateixa sensació. Jane és castigada i foragitada de casa la seva tia adoptiva per no complir amb les normes establertes, per no voler callar allò que pensa, per senyalitzar la injustícia que veu al seu voltant i denunciar-la. Els sona? Jo m’hi veig! I recordo no pas totes (Déu meu!) sinó només les últimes vegades que he perdut meravelloses oportunitats de callar-me el que penso. Segurament tant més bé m’hagués anat! Però, com Eyre, no puc fer-ho i el discurs m’esclata a la boca com una olla a pressió massa plena i surt com una cataracta. Després vindran les conseqüències... No és ni venjança ni odi, el que mou a Eyre a explotar en certs moments. No. És senzillament la set de justícia de llibertat. Ai, ingènua! Però en el sí de la naturalesa humana hi ha l’egoisme, l’odi, el rancor, l’enveja, la cobdícia, la maldat. Formen part de nosaltres mateixos i és millor acceptar-nos tal com som. Només podem intentar ser-ho una mica menys. Això és tot. Però el romanticisme de les germanes Brontë, i concretament el de la menor d’elles, la Charlotte, en remeten a uns ideals que cal reprendre i reflexionar-hi salvant les barreres del temps i l’espai amb Jane Eyre per a enfrontar-nos als moments tant desconcertants que vivim. Potser el públic ho ha llegit així, ja que el mateix dia de l’estrena ens comuniquen que estan exhaurides totes les localitats de la temporada.



Aquesta és la lectura que ens ofereix una intel·ligent direcció de Carme Portacelli. Però jo em quedo amb les ganes de saber la versió de Bertha Mason (encertada Gabriela Flores) tancada boja per no estimar el seu marit, i per a no adaptar-se al clima i els costums britànics. Una lectura menys pura, menys benevolent de l’obra podria ser la versió que Jean Rhys descriu a la seva novel·la Ancho mar de los Sargazos i que Portacelli introdueix en un monòleg final de Bertha Mason. Rochester, un caçador de dots, es casa per conveniència amb una rica caribenya a qui no estima. Ella tampoc l’estima i és quasi segrestada i duta a Anglaterra. Allà es torna boja i el seu marit l’empresona a les golfes de la casa. O potser és a l’inrevés, l’empresona i aleshores embogeix? El marit es dilapida la dot amb viatges i amants, una de les quals li propicia una filla il·legítima, que ell adopta. També coqueteja amb la pura Jane Eyre, institutriu de la nena, però no serà fins que estigui fet pols que no arribarà a consumar el matrimoni amb ella.


Charlotte Brontë fa un magnífic retrat de la psicologia femenina, si és que aquesta és separable de la masculina. Tens el cervell d’un home i el cor d’una dona li diu el seu amant Rochester (Abel Folk). I una feroç crítica a una societat hipòcrita que castiga aquells que cerquen la veritat, com aquí vam patir la Santíssima Inquisició, la medieval, i la no tan santíssima censura contemporània. Una gran obra que Anna Maria Ricart ha adaptat amb molt encert per a l’escena i Carme Portacelli n’ha fet una admirable direcció. L’escenari és sobri i elegant i dóna així relleu a la paraula a partir de la qual evoluciona l’acció. Teatre pur. No fa falta res més sinó una magnífica interpretació dels dos protagonistes i la resta de la companyia amb un remarcable Jordi Collet i una experimentada Pepa López. Els tons de Clara Peya al piano li donen un toc de sensualitat i ritme a la peça, per bé en moments escanyen el discurs de la protagonista. Ens quedarem sense saber com hagués funcionat l’obra amb el tàndem Madaula-Segura programat originàriament, però el que ens ha arribat amb Gil-Folk, sembla immillorable i de forma remarcable la sintonia que sorgeix entre aquests dos actors que traspassa l’escenari i fa aixecar el públic durant els aplaudiments. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada