ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
De Santiago Rusiñol
Direcció Jordi Prat i Coll
Quan Els Jocs Florals de Canprosa es va estrenar el 1902 al
teatre Romea, va aixecar una gran polseguera. Moltes veus la van titllar d’anticatalanista,
quan segons diu l’autor al pròleg, ell només volia fer una crítica satírica
sobre la instrumentalització política de la poesia i dels premis literaris i a
favor de l’autèntica poesia. La qüestió va agafar encara més volada quan pocs
dies després de l’estrena, els autèntics Jocs Florals de Barcelona es van haver
de suspendre per una xiulada a la imposada bandera espanyola. Molt diferent ha
estat l’acollida que ha tingut la seva reposició més d’un segle més tard al
Teatre Nacional, on el públic dret va aplaudir entusiasmat la proposta de Jordi
Prat i Coll.
© David Ruano
Prat i Coll amenitza l’obra amb música. Un embalat de festa
major amb els populars hits del anys
setanta i vuitanta, coneguts per tots, inicien aquesta festa que s’origina al
Nacional. El segueixen orquestrines i ballarugues que se succeeixen al llarg de
tres hores. L’obra rutlla i el públic encantat, coreja les cançons de tota la
vida: des de la Marieta de l’ull viu als temes més kumbaiàs com el cànon de
Pujarem dalt del cim agafats de les mans... Una diversió simpàtica i blanca que
fa les delícies de l’actual burgesia catalana asseguda a les butaques del
Nacional.
Tots els símbols de la catalanitat hi són representats: des
de la Moreneta satiritzada per les fantàstiques germanes Sey, al rap dels
Segadors; el ball del ram, la pubilla de la festa, una sufragista que sembla provenir d'una altra obra... Fins i tot unes simpàtiques minyonetes escoltes que fan una quina per a rifar una ampolla
de cava i un pernil entre el públic.
I és clar que és bo riure’s de nosaltres
mateixos i en tot cas sempre fa més el pes que no que algú de fora ho faci. Nosaltres,
amb les nostres misèries, nosaltres amb els nostres ridículs símbols... Ara bé,
jo em pregunto si és el moment de fer-ho? I en tot cas, és el TNC l’escenari
idoni per a presentar-ho? Amb un president i consellers a l’exili, amb altres
consellers i dirigents socials a la presó, amb una força neo-feixista a les
portes de casa nostra, potser no seria el moment de fer mofa de la catalanitat. O potser sí?
Rossinyol es mostra un cop més com un gran coneixedor del
llenguatge i de les seves accepcions locals i socials. Però la parla popular de
principis del s. XX de l’Eixampla barcelonina que llueixen la Maria i altres personatges
secundaris, ens sembla tan encarcarat com el pompós discurs del president dels Jocs
Florals (fantàstic Oriol Genís), que devia fer esclafir de riure els seus
contemporanis. La parla ha canviat, les relacions amoroses també i alguns
costums populars també, però malauradament sembla que l’eterna confrontació amb
Madrid continua vigent. Aquesta és la clau que remet l’obra a un trist i confús
present, que en aquesta proposta del TNC queda emmascarada darrera un tapís de
cançons populars.
Tot plegat una astracanada que envolta una història
francament simple d’un triangle amorós entre Maria (l’entranyable Anna Moliner)
la jove i ingènua vilatana de Canprosa; el seu pretendent Tonet (un lesionat
Francesc Ferrer) un “versaire” (fals poeta) que combrega amb l’establishment
per a treure’n profit i en Ramon (Jordi Coll), un desencantat expoeta que ho
critica tot.
Simpàtica, divertida..., (pretesament) intranscendent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada