EL LABERINT D’ARIADNA

Suite TOC Núm 6
Les Impuxibles
Sala Beckett
21/03/2019

Per tots és sabut els beneficis del teatre social, comunitari o terapèutic i dels positius rèdits tant personals com col·lectius que proporciona. Augusto Boal ho va estudiar i plasmar als seus llibres i des d’aleshores ho hem vist en força exemples que no acostumen a arribar als escenaris comercials, quedant relegats amb un cert menyspreu a la categoria d’amateurs. En aquest tipus de teatre, es tracta doncs, de posar la creativitat al servei de la persona que el practica, més que de buscar-ne uns resultats espectaculars o sensacionals. Podríem dir que és un altre teatre contemporani antiaristotèlic, on la catarsi passa per un mateix, més que pel públic.

Però què passa quan aquest teatre està enfocat a un ús comercial, encara que sigui en el millor dels sentits? I si a sobre està tocat per un dit de genialitat? Què passa si efectivament aquest teatre resulta espectacular o sensacional? 

Suite TOC Núm 6 de les germanes Peya parla en primera persona del Trastorn Obsessiu Convulsiu de la Clara, la germana pianista i compositora genial que acaba de guanyar el premi Nacional de Cultura de la Generalitat. L’acompanyen la seva germana Ariadna, no menys genial coreògrafa, juntament amb Pau Vinyals (que es destaca com un magnífic cantant), Èlia Farrero i Adrià Viñas i fins a una vintena de teclats escampats per l’espai, parets incloses.

Un espectacle commovedor, ple de poesia visual i acústica que utilitza, com en altres espectacles de la companyia Les Impuxibles,  una mescla de llenguatges tant musicals com visuals. L’extrema creativitat musical de la Clara envaeix l’escena i el pati de butaques fins el punt que un es sent esclafat en un racó de la sala. “Ocupes massa espai” s’exclama Ariadna després del seu contundent solo de dansa. Així em sentia jo, arraconada.

L’espectacle vol ser una crítica a una societat homogeneïtzant, autocomplaent i intransigent que no comprèn o no vol comprendre la diferència. No ho aconsegueix. Al meu entendre, es queda en el particular i no  transcendeix més enllà. Molt més interessant em sembla el paper de l’Ariadna, engabiada dins del rol de “germana de...” on, amb tota generositat i plena d’autèntic amor fraternal es lamenta de la seva condició. Sembla que el pes de tot el dolor de la seva germana recaigués damunt seu com una muntanya per on Clara escala sense parar a cotes inusitades. Ariadna no sap o no vol desfer-se d’aquest enorme pes que l’apresona i alhora l’eleva. Un dilema, un laberint tràgic que inspira empatia i aquest sí, catarsi.