NO ÉS SORT, ÉS TÈCNICA

LEHMAN TRILOGY
De Steffano Massini
Dirigida per Sergio Peris Mencheta
Teatre Lliure 07/03/2019

El 1844 va arribar Henry Lehman als Estats Units i va fundar una botiga de teixits a Montgomery, Alabama. El mateix any naixia a València Francisco Peris Mencheta, besavi de Sergio Peris Mencheta. Ambdós provenien d’una família humil i ambdós van ser grans emprenedors i autodidactes. Quan la botiga de teixits d’Alabama va començar a prosperar, van venir a col·laborar-hi els dos germans menors de Henry, Emanuel i Mayer. Un incendi a les plantacions de cotó d’Alabama va fer que la seva sort canviés. Van començar a acceptar cotó com a pagament per als teixits, que revenien a la indústria tèxtil per a la seva elaboració. Més endavant van revendre aquest cotó a les indústries de Nova York, on es van traslladar. Va néixer així la figura de l’intermediari i amb ella el capitalisme financer. Per primer cop a la història, la riquesa no provenia d’un patrimoni, ni d’una producció industrial. Els germans Lehman no eren propietaris de les plantacions de cotó, ni confeccionaven els teixits de les fàbriques del Nord. Obtenien beneficis de la compra venda de la matèria primera. Tot i així, el seu capital va augmentar exponencialment i els va fer immensament rics i influents. Van expandir-se i van entrar a la borsa de Wall Street. Lehman Brothers va passar a ser un banc financer. Van sobreviure la guerra civil americana, el Crack del ’29, dues guerres mundials, la crisi dels anys ’80, l’esfondrament de les Torres Bessones on hi tenien la seu, però van acabar petant el 15 de setembre del 2008 amb la crisi de les hipoteques subprime.  La banca rota de Lehman Brothers Inc. va comportar una crisi financera sense precedents i a nivell mundial. Si els bancs tanquen l’aixeta del crèdit, els governs entren en recessió i la Societat del Benestar entra en crisi, hi ha una allau d’acomiadaments i la gent deixa de consumir, tot plegat en una espiral negativa, que encara no hem superat.

Ricardo Solís

És possible que quan Sergio Peris Mencheta va veure la versió reduïda de Lehman Trilogy el 2016 a la Sala Villarroel dirigida per Roberto Romei dins del marc del Grec, alguna tecla sonés al seu interior, que el va remetre a la seva pròpia història. La del seu besavi considerat el precursor del reporterisme, fundador de la primera agència de notícies espanyola, més conegut com a fundador i director del diari El Noticiero Universal. Però si la versió de Romei era austera, amb un mínim decorat i basada en la paraula com a activadora de l’acció, la versió de Sergio Peris Mencheta és esplèndidament fastuosa. I amb tot, enginyosament acurada amb la utilització dels recursos. L’espai escènic recorda una pista de circ de fira, on els personatges de les tres generacions van succeint-se a un ritme vertiginós. Ritme marcat per la música en directe que recorre en paral·lel el viatge històric dels 150 anys que abraça l’obra, des dels cants Yiddish de l’enyorada Baviera, el Blues dels esclaus a les plantacions, al Rag Time dels anys vint, el Twist dels anys ‘60, el folk de Bob Dylan o el Rock d’Eric Clapton... Els sis actors-músics representen 120 papers alhora que toquen el banjo, el violí, els teclats i canten. Els canvis venen marcats per algun element de vestuari i sobretot per una excel·lent interpretació marcada per la precisió perfecte del tempo, les accions, el to i la gestualitat.

El naixement, creixement, esplendor i decadència dels germans Lehman sintetitzat en quatre hores de pur frenesí escènic on no hi manca la ironia, l’esperpent, la reflexió i la pedagogia. Una joia imprescindible de la cartellera barcelonina, on un sembla estar presenciant un espectacle a Broadway o al West End. Senzillament, perfecte!