Infàmia
Sala Villarroel
18/02/2015
Quan un nen o una nena diu bé el poema de Nadal o bé fa una
entranyable actuació de fi de curs a l’escola i els tiets en un cas o bé les altres
mamàs comenten a uns pares cofois: “I que bé que ho fa! S’hi hauria de dedicar!”,
aleshores, en aquell precís instant, és quan entra el cuquet del teatre al
pobre moixernó, i ja mai més no l’abandonarà. El primer obstacle que haurà de
salvar és o bé la negació obstinada dels pares, deu anys abans tan cofois, a
que el seu nen o la seva nena es dediquin al teatre: “No hem pagat tots aquests
estudis per a que acabis fent de saltimbanqui! Mira maco/maca, o bé estudies o
bé treballes, però teatre, NO!” O el que és pitjor, uns pares igualment
obstinats en l’èxit i fama del seu fill, que faran l’impossible per a que
aquest ho aconsegueixi, costi el que costi, ja que el seu propi èxit o fracàs,
dependrà únicament del del seu fill o filla.
Però tot això, són només bagatel·les en comparació al que l’espera,
al pobre. Una professió extremadament
competitiva, on la paleta de l’artista és ell mateix, la seva veu, la seva
cara, el seu cos i... la seva ànima, si m’ho permeten. L’èxit o fracàs professional
representen l’èxit o el desmoronament personal. Per això les inseguretats que sovint
envolten els actors. On a demés, a diferència d’altres disciplines com les arts
plàstiques o l’escriptura, la creació es produeix en el moment de ser
consumida: l’actuació en directe.
Segurament no estem descobrint res de nou, però sempre queda
tant a dir, tant a qüestionar-se, tant a reflexionar. I és el que Pere Riera plasma
al seu Infàmia (d’on prové el títol?) en una fórmula no massa novedosa però sí
eficaç. L’assaig de dos joves (en aquest cas per a preparar-se per a una
audició) davant de dos reconeguts actors que els faran de coach. A l’obra es
parla de veritat, és a dir enraonen sobre la veritat escènica. Però ai!, no és
tot mentida al teatre? Diderot a la seva Paradoxa de l’actor, ens explica que l’actor
no ha de sentir, ans al contrari, ha de romandre fred i racional per a poder
transmetre l’emoció, ha de fer sentir. Que l’actriu plori o no de
veritat, no ens ha d’impressionar especialment com a espectadors. El que ha de
fer és emocionar el públic. No volem veure els seu plor, volem plorar
nosaltres, el públic.
El càsting de l’obra resulta del tot encertat. Anna Moliner
és qui s’ha de presentar a l’audició amb el paper d’Ofèlia davant d’un Hamlet
despectiu. Dóna una Ofèlia entendridora i no podem per menys que desitjar que l’agafin
al càsting. Els rols de l’escena de Shakespeare que assagen i els de la vida “real”
sovint s’entremesclen com passa a la realitat dels actors. La lacrimògena Sara-Ofèlia
(Anna Moliner) viu un desconcert, una tragèdia, tant a la ficció com a la
realitat. Francesc Ferrer, passa d’Aleix a Hamlet amb una sorprenent facilitat,
ajudat per un còmplice Toni (Jordi Boixaderas), amic interessat d’Eva, la
professora (Emma Vilarasau). Un personatge pragmàtic, el de Toni, amb una
actuació molt ben resolta de Boixderas. El personatge de la professora d’Emma
Vilarassau, una dona desencisada per la vida, es mostra tant monolíticament
geniüda, que resulta farsesc i aixeca el riure del públic. Era això el que es
pretenia?
Ben estructurada i excel·lentment dirigida pel mateix Pere
Riera, Infàmia convida a la reflexió: Per què algú decideix dedicar-se al
teatre “contra viento y marea”, tot i sabent que serà una vida difícil? Val la
pena tant de sofriment? De què s’alimenten molts actors, si no dels
aplaudiments? A l’obra es parla poc de la vanitat dels actors. I els actors
consagrats com són? Què els diferencia
dels que no ho són i probablement no ho seran mai? Què fa que un actor triomfi
o bé, vagi fent o senzillament fracassi? És només la “veritat”? Existeix el
factor sort del qual no se’n parla a l’obra? Moltes preguntes afloren amb
aquesta obra. Deu ser que és bona!
L’obra agradarà als estudiants de teatre, gent de teatre i
públic habituat a veure teatre, per bé que pot ser-ne una raig d’aigua freda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada