Xarnegos
Sala Almeria
16/01/2016
Deia Eugenio Barba: "El Tercer Teatre viu al límit, sovint a
l'aire lliure o als afores dels centres i capitals de la cultura, un teatre de
persones que es diuen a sí mateixos actors, directors, gent de teatre, gairebé
sempre sense haver passat per les escoles tradicionals de l'educació o pel
tradicional aprenentatge teatral, i per tant ni tan sols són reconeguts com a
professionals" [1].
I és que Xarnegos es troba a mig camí entre aquest tercer
teatre i el Teatre Fòrum d’Augusto Boal.
Si un busca virtuosisme, professionalitat, filigrana,
espectacularitat a Xarnegos, no ho trobarà. De fet podríem fer una llarga llista
de coses que no és. Però a Xarnegos sí que hi trobarem emoció i autenticitat. I
al cap i a la fi, no és això el que cerquem els espectadors?
L’escenografia és tan simple, que hom podria pensar que
assistirà a un espectacle de teatre social. I de fet no aniria del tot
desencaminat. L’obra està presentada com una sessió de teràpia de grup on els
actors i els no actors, van entrant i sortint del rol playing o d’una constel·lació
familiar. Se’n riuen i provoquen el nostre riure, però entren a la sessió i ens
hi fan entrar. Sí, senyors! Funciona! Tant la teràpia macarrònica del conductor
de la sessió (Albert Eguizábal), com tot l’espectacle. Increïble! Però
funciona. Riem quan ens ho proposen i ens emocionem quan ells ho fan. Desconec
els ressorts o els conductes actorals, interpretatius o efectes escènics que
utilitzen, però: arriba! Quan Pedro Cánovas o Alzira Gómez parlen, ho fan no pas
des del seu coneixement escènic o actoral, sinó des d’algun indret interior, i
en surt quelcom que sona a veritat. Pedro Puertas va començar a fer teatre als
55 anys, quan la seva filla li va regalar pel seu aniversari un curs d’iniciació
a la interpretació a l’escola Nancy Tuñón. Aquest fet canviaria la seva vida de
farmacèutic, que juntament amb la seva passió com a voluntari, el portarien a
dirigir i estrenar espectacles amb reclusos a les presons de la Trinitat i de
Quatre Camins. Aquesta ha estat la seva escola. Els seus ressorts actorals són uns
altres dels que estem acostumats a veure damunt dels escenaris, però parteixen
de l’emoció sincera, i així els llegim.
El resultat de l’espectacle no seria tant rodó si no hi
hagués la professionalitat d’Alícia Puertas i sobretot de Roser Batalla, que és
qui porta el pes de l’obra. Està fantàstica un cop més i és qui fa lligar la maionesa
de l’espectacle.
Per bé que l’autor de Xarnegos Marc González de la Varga
subratlla que no se n’han de fer lectures politicistes, és inevitable fer-les donat el tema tractat.
Teatre social o comercial? Professional o amateur? Virtuós o
emotiu? A Xarnegos no queda del tot clar on és la frontera entre l’un i l’altre.
Funciona per canals alternatius i ens qüestiona alhora que ens fa reflexionar i
ho fa divertint-nos.
[1] Eugenio
Barba. Actes del col·loqui Internacional de Recerca Teatral – Belgrado 21-28
set. 1976. Teatre de les Nacions (UNESCO) Azienda Autonoma di Turismo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada