Un tramvia anomenat desig
Sala Muntaner
22/02/2016
La ciutat de New Orleans (Nouvelle Orléans) supera els 35
graus centígrads al mes de maig, que sumat al fet que està sota el nivell del
mar amb una humitat altíssima, dóna una temperatura de confort, o de sufocació,
encara més alta. Les camises s’enganxen a la pell dels homes (Mitch no es vol
treure la jaqueta davant de Blanche per a no ofendre) o bé se la treuen i es
queden en samarreta a la primera escena (Kowalski), mostrant la pell humida
sobre una abundant musculatura marcadament viril.
Aquest és el marc que Thomas Lanier Williams (Tennessee
Williams) utilitza per a parlar de les diferències socials, del desmoronament
dels estats sudistes amb els seus valors decadentment victorians, de la
immigració, la barreja de races i de cultures, i per sobre de tot, del sexe,
sempre latent en les seves obres.
El personatge de la Blanche du Bois (el nom ja ens ho diu
tot) amb ínfules de grandesa i alhora amb un estat de decadència tant física
com social, basa la seva existència en la mentida, en l’autoengany. Va perdre
el tren de la vida (el tramvia) que la duria a la felicitat, quan el seu marit
va suïcidar-se al descobrir la seva homosexualitat. S’aferra a un vaixell que fa
aigües per tot arreu. La venta de la casa familiar li va aportar una falsa
eufòria basada en el sexe. Acabats els
diners no té més remei que acudir a la seva germana Stella, molt més simple,
humil, obedient i convencional, una Ismena contemporània i americana, sudista
per a més senyals. Tot resulta estèril a l’obra, tot mor. Els personatges
perden les seves parelles, els seus fills. Tota possibilitat de succés queda
erma i contrasta amb un paisatge fèrtil com és la desembocadura d’un gran riu,
el Mississipí.
La frigidesa de Blanche fa que rebutgi l’oferiment de Mitch
i l’aboca a l’obscena masculinitat de Kowalski. Potser un homosexual reprimit?
I s’atrauen indefectiblement, malgrat ells mateixos. L’instint guanya la raó i
els condueix directes al fracàs, a la bogeria, a la tristesa.
A la proposta de Tarrasón ens queda molt clar l’esquema de
les relacions, però manca aprofundir en la seves ments i el context on es
troben. Quan Tennessee va escriure l’obra estava influït pel psicoanàlisi. La profunditat
de la ment dels seus caràcters són un pou sense fons. L’encadenament d’accions
amb la base d’acció-reacció dels personatges de Tarrasón queda massa
simplificat. Kowalski odia Blanche perquè ha dilapidat la fortuna familiar,
deixant-los a ells en la pobresa en la que viuen. Per això la viola. Per això
Blanche embogeix. Massa fàcil.
La seqüència d’esdeveniments no és tan directe. Blanche i
Kowalski s’atrauen des del principi, ja que aparentment són oposats, però en
realitat no són tan diferents. Potser tots dos viuen en l’autoengany. El desig
s’hauria de respirar al petit apartament on viuen amuntegats. El sexe hi hauria
d’estar latent en tots els seus gestos, accions, parlaments, en la calor i l’humitat
de l’ambient. Això no queda tant clar al muntatge. A la Blanche d’Annabel
Castan li manca fragilitat i el Kowalski de Jorge Albuerne (per què en
castellà?) és pla i no sempre se l’entén. Mireia Illamola i Pepo Blasco estan
correctes en els seus papers secundaris. Les Antonietes han tingut remarcables èxits com Stokman i Vània. Desitgem que continuïn treballant en aquesta direcció en els
propers muntatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada