NO NOMÉS PER ENTRETENIR

QUI BONES OBRES FARÀ 

@teatrenacional #quibonesobresfara

Pep Tosar

Sala Petita Teatre Nacional de Catalunya

19/05/2016

Al pròleg del magnífic film Fanny i Alexander (1982) d’Igmar Bergman apareix un teatrí amb la inscripció Ei Blot Til Lyst, no només per a entretenir. S’aixeca el teló del teatrí i apareix la cara d’Alexander jugant amb les figures de cartró. Comença la pel·lícula.

No només per a entretenir és el motiu pel qual el teatre segueix viu contra tot pronòstic, sobrevivint l’era industrial, l’era de les noves tecnologies, l’era del neoliberalisme imperant a Occident i a tot el món, on tot s’hi val si dóna quartos. Per què, doncs, el teatre segueix remant a contracorrent del món? Per què una activitat eminentment artesanal, segueix tenint seguidors, i les llistes d’inscripció de les escoles de teatre no deixen de créixer? Per què volem veure i fer teatre? Per a entretenir? És evident que no! Per això hi ha la tele, els youtubers i altres artefactes estupidificadors. El teatre, doncs, no és ni ha de ser només per a entretenir, ja que de ser així, la competència amb les audiovisuals seria ferotge i ja fa temps que hauria mort. Potser el teatre és per a remoure, per a intranquil·litzar, per a emocionar, per a viure realitats paral·leles semblants o llunyanes, en definitiva, per a transformar.

I en aquest joc de miralls de realitat, de ficció i de memòria creativa, la que tenim tots, transformant el nostre passat a conveniència, és del que tracta l’esplèndida aposta de Pep Tosar a Qui bones obres farà al TNC. Com a ell, a mi també em va costar entrar a la realitat de Txèkhov. Trobava les seves obres ensopides i la manca de reacció i acció dels seus personatges em neguitejava. I precisament aquest neguit, aquestes ganes de col·locar els personatges txekhovians a l’extrem d’un trampolí i empènyer-los endavant per a llançar-se per fi a la vida, a intentar-ho al menys, doncs aquest neguit d’actuar per ells, em creava una remor interna que perdurava en mi i m’impulsava a una segona lectura, a un segon visionat, on per fi se m’obria lentament, a ritme txekhovià, el seu propi món de l’estepa russa.

La trama de Qui bones obres farà és el tancament d’un teatre d’art per manca de recursos. Una història massa contemporània em temo, que Tosar fa encaixar amb L’hort dels cirerers de Txèkhov. La última nit del teatre desnonat s’hi representarà la primera obra de Txèkhov, precisament La gavina que a la seva estrena va ser una fracàs estrepitós i també l’obra que va inaugurar el teatre fa més de trenta anys. Però el muntatge de Tosar va molt més enllà de les obres de Txèkhov i de la crítica social i cultural d’aquest país. I el seu temperament colèric amb tendències sanguínies s’acobla perfectament amb la flegma txekhoviana de tendència malencònica, per a fer-nos reflexionar sobre les idees del teatre i sobretot sobre el teatre d’idees.

Hi apareixen uns personatges tan reals, tan vius, que hom creu veure el mateix Txèkhov en persona a la Sala Petita del Nacional. Un miratge del magnífic personatge amb demència senil que interpreta generosament Imma Colomé. Els records l’assinceren i la malaltia li fa veure realitats paral·leles, tan reals com la pròpia. Un contrapunt amb certa comicitat, un regal bombó que li fa el director i que Colomer broda amb humil entrega.

Un cop més ens trobem amb una obra dins d’una obra, un metateatre on una companyia d’actors preparen una obra, on tot és veritat i mentida alhora. La versemblança aristotèlica ens permet creure en l’impossible, en la màgia, en la il·lusió. Ens deixem enredar i ens agrada, i que ens tornin a enganyar dins de l’engany, ja que en l’engany rau la veritat. En una posada en escena barroca, Tosar utilitza un munt de recursos des de l’ús dels audiovisuals no només justificada, sinó molt ben realitzada per Manual Produccions amb entrevistes o projeccions de parts de l’espectacle, fins unes titelles (Mim Juncà) que recorden les de La classe morta de Kantor, un piano en directe que dóna elegància a tot l’espectacle (Elisabet Raspall), una festa on s’hi canta el Cachito Mío...

Un acte d’amor a la intel·ligència, a l’emoció i al teatre. Amb uns actors que molt malauradament no estem acostumats a veure a la cartellera, un altre risc que afronta el director i que se’n surten amb nota.