LA GRANDEUR FRANCESA REPRESENTADA AL LLIURE (QUE NO AL GREC)  

Ninet'InfernO (a partir de "Sonets", de Shakespeare)

Roland Auzet / Pascal Greggory / Mathurin Bolze

Ninet'l

25/07/2015 dins del festival Grec de Barcelona

Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver

L’espectacle Ninet’Inferno s’inspira en els sonets de Shakespeare. 273 poemes que parlen d’amors possibles i sobretot d’amors impossibles, que són els interessants, presumiblement de Shakespeare cap a un jove. Aquest és el punt de partida de Roland Auzet per a crear un espectacle amb un sol actor, enorme Pascal Gregory i un acròbata-ballarí, eficaç Mathurin Bolze. Però en el procés de creació se n’allunya considerablement. Esquinça els sonets, els deconstrueix, els actualitza i se’ls fa venir bé per a la seva obra, que més ens sona als alexandrins de Racine i Corneille que a Shakespeare. Efectivament, l’impecable dicció, l’excel·lent fraseig i la mateixa presència de Gregory ens remeten a un artifici “molt francès”, on la forma es menja literalment el contingut. El plaer que sentim en presenciar l’espectacle és merament estètic, alhora que profund. Hi ha emoció, però l’amor apassionat que professa el personatge passa a un segon terme, per a subtilment parlar-nos del pas de temps, de la impotència de l’home experimentat davant la displicència de la joventut..., i finalment ens parla de la grandeur francesa, aquests dies vinguda a menys, per a tants esdeveniments polítics i socials. Com ho fa?

En el frasseig artificial Així, aquesta grandeur resulta entranyable quasi patètica i precisament això és el que ens emociona i ens acosta a l’espectacle. La passió desesperada de què ens parla el personatge es veu reforçada per la magnífica música fantàsticament interpretada per l’OCB i conduïda per Steven Schick, magistral en la seva interpretació a corbata. Potser si s’hagués estrenat al Grec, tal com estava previst, la presència d’una orquestra sencera a escena hagués resultat més justificada, ja que al Lliure els músics quedaven enganxats, quasi entre bambolines i es perdia l’efecte de simfonia polifònica a una sola veu parlada, que creiem, era el que es pretenia. La presència de l’actor i de escenografia, una plataforma oscil·lant, restaven protagonisme a una presència necessària, com era la de l’orquestra.

Un espectacle francès, en la seva quintaessència, una volada mètricament perfecte.

Teresa Petit

petit.bozzo@gmail.com