UNA MEDEA REBEL, VALENTA, CONTEMPORÀNIA

Medea. Versió i direcció Andrés Lima. Dins la trilogia Edipo Rey (Alfredo Sanzol), Medea (Andrés Lima) i Antígona (Miguel del Arco).

Teatro de la Ciudad.

Teatre Lliure 6/12/2015

Un crit esfereïdor des del fons de la sala deixa tot el públic clavat al seu seient. Un fort contrallum retalla la figura que baixa lentament des del final del pati de butaques fins l’escenari. És l’afligida Medea encarnada elegantment per Aitana Sánchez Gijón, mentre el narrador en desglossa el seu llarg llinatge des de darrera un cortinatge negre al for de l’escenari. Així comença l’aventura que ha emprès Andrés Lima, que versiona a Sèneca i a Eurípides, la dirigeix, en fa la regidoria i fins i tot n’interpreta els papers de Jasó i Creont.

Medea s’exclama que no té a qui abocar la seva pena. Les dones gregues tenien cura de la comunitat petita, la família. Aplacaven les passions darrera d’un amor maternal tenint cura de la llar, és a dir, dels seus mascles: fills, marit, pare. Mentre que els homes, ho feien de la comunitat gran, la societat, la pàtria, al Senat i a la guerra. Medea, com a dona, no pot queixar-se en públic, ho ha de fer sola en la intimitat. La passió és un tret que despectivament caracteritza la dona grega, ja que provoca irracionalitat i comporta barbàrie. Les passions, segons els grecs s’han de mesurar, i mirar pel profit, el benestar comunitari, més enllà dels sentiments íntims. Dos mil cinc-cents anys més tard, Freud i Jung van parlar de la histèria (d’hyster, en grec vagina), com una malaltia pròpia de la dona, causada per un furor uterí desmesurat, una passió irracional o bàrbara, en termes grecs.

Medea lluita per la subsidència, més enllà que merament per l’amor. Va repudiar la seva llar i la seva pàtria, va assassinar el seu propi germà. I per a què? Per seguir a Jasó, per amor. I, tal com ella insisteix a l’obra, no pas pel seu propi benefici, ans el contrari, assumint el seu perjudici. Ja exiliada un primer cop, ara Creont la foragita per segona vegada per a que no faci nosa a la nova parella formada pel marit d’ella i la filla d’ell. Exiliada dos cops, qui la voldrà? Qui l’acollirà? On anirà a parar? Suplica a Creont per a la seva supervivència.

Matant els seus propis fills nega la part d’immortalitat que aquests donarien a les gestes de Jasó a bord de l’Argos. No el mata a ell, objecte del seu odi, sinó que el condemna a viure conscient de la seva extinció definitiva. Com l’hagués pogut ferir més profundament? Ja que ella ha estat condemnada en vida, vol el mateix destí per a ell, tot i el dolor immens que l’assassinat dels seus propis fills pugui causar-li. Compensa? A Medea sí. El seu dolor és tan gran, que cap altre dolor pot superar-lo, ni tan sols l’infanticidi. Ho fa només per a gaudir del dolor de Jasó, per a fer-li comprendre què sent ella, què viu amb el seu repudi? O hi ha quelcom més al darrera d’aquest acte infame? Humiliació? No hi ha raó, no hi ha compassió, no hi ha pensament, només sentiments, sensacions, possessió, obsessió. I és que l’ésser humà estem constituïts per aquest yin i aquest yan, contradictoris, complementaris. Gràcies a aquesta banda irracional hem evolucionat i també gràcies a la part racional hem pogut muntar comunitats i conviure.

Medea resulta un personatge intensament contemporani, si és que és temporal. La dona, com heroïna i protagonista de la seva història, pren les regnes de la seva vida i actua per a revelar-se contra l’establishment, eminentment masculí. Els seus actes són desproporcionats, però contra el que ella lluita és també desproporcionat. La supremacia dels valors pròpiament masculins. Feia falta un acte de dimensions descomunals per a fer entendre, per a sacsejar els estaments més profunds de la societat. Però la societat no podem admetre de cap manera, ni tan sols donant-li la raó, un acte tan acarnissat. Per això la tragèdia és que malgrat tot, no ho aconsegueix. Medea és i ha estat des de sempre, la infanticida, la boja. Mai la sacrificada, la generosa, l’entregada, l’amorosa, la valenta Medea. Tot ha seguit i segueix igual, malgrat tot. Ha estat un acte inútil. Només ha aconseguit ferir el seu espòs de mort i ferir-se  ella mateixa de mort.

Aitana Sánchez-Gijón es lliura sense prejudicis, sense pal·liatius, d’una manera total a l’escena. I tal com requereix el personatge, frenèticament, irracionalment i completament a una actuació brillant, profunda i generosa. Des del primer crit, fins la última escena hi ha una elegància d’alta nissaga en tots els seus gestos. També quan s’agenolla suplicant davant Creont, també quan es convulsiona en un ritual liminoide de transformació, i també quan resta quieta i callada a un cantó de l’escenari. La seva veu agafa tonalitats greus, com la mateixa narració. La seva concentració l’embelleix, li dóna una força interior i la mostra com una dona en majúscules: DONA, amb tota la càrrega humana que això comporta. Una dona contemporània, rebel, capaç de reclamar allò que li pertoca, el seu amor, el de Jasó i l’amor propi.

No es tracta només de cel·los, aquí sí fundats no com a Otel·lo, ni només de venjança, això no és una òpera verdiana. Aquí es parla de traïció, més encara, de dignitat. Medea vol recuperar quelcom més que el seu espòs, vol recuperar la seva dignitat. Encara que el cost sigui extremadament elevat, el dolor que causarà i el patiment que ella viurà no té confins. Els herois i les heroïnes de les tragèdies gregues patiran indefectiblement la separació de la comunitat per encaminar-se a un món bàrbar, desconegut i temut per tots mitjançant l’exili, la bogeria o la mateixa mort. Ho faran per a cremar el seu übris, l’orgull rebel, en una clara lliçó que pretén demostrar que la rebel·lia en contra de l’establishment, contra l’estat protector de la comunitat, comporta indefectiblement  una de les tres opcions fatals.

La posada en escena d’Andrés Lima és excel·lent, amb una mínima, quasi nul·la escenografia comú a les tres tragèdies presentades pel nou Teatro de la Ciudad (la quina sigui!). Una cortina negra en semicercle envolta l’escenari. Les cançons meravellosament interpretades per Joana Gomila acompanyen l’acció. La dida, tota ella mamelles tremoloses, ulls en blanc presagiant la catàstrofe està en tot moment entregada en el seu paper secundari de servir. La presència a escena del mateix director recalquen el compromís d’aquest amb el muntatge i resulta versemblant en ambdós papers, de Jasó i de Creont. Bon càsting, sí senyor.

Teresa Petit

petit.bozzo@gmail.com