POCA PELA I MOLTA IL·LUSIÓ

Cinc

Versus teatre

11/12/2015

Testimoni de càrrec

Teatre del Raval

12/12/2015

Pepa. Homenatge a la mort

Antic Teatre

20/12/2015

Quan ja no es pot creure ni en la religió, ni en la política, ni en la justícia, ni tan sols en el psicoanàlisi..., sempre ens quedarà la poesia. El teatre per les seves característiques intrínseques  acumula una sèrie d’elements que fa que una quanta gent s’hi aboqui en cos i ànima. Vet aquí tres exemples de tres generacions:

Els joves Cinc presenten un musical al Versus teatre d’Ever Martín Blanchet, qui molt encomiablement dóna espai a grups que comencen per a que materialitzin els seus projectes. Tres actrius i dos actors recent llicenciats demostren la seva disciplina, rigor i coneixement del musical, amb veus i cossos treballats per a una posada en escena tant empallegosa com les novel·les d’Enid Blyton. Tot és blanc i polit. Bona tècnica però poques coses a dir, més enllà del seu propi melic: petites històries d’amor i desamor postadolescent, la por i les ganes a fer-se adults i sobretot, sobretot, l’ambició de la fama i de l’èxit, autèntic eix central de l’espectacle. Tant de bo el Teatre Independent dels anys ’60 i ’70 i el teatre musical posterior hagués tingut tanta tècnica. I tant de bo aquests joves tinguessin a demés de l’ambició del triomf personal, una inquietud més social. Ho fan bé i entendreix la seva joventut, salut i ànim per a aixecar aquest espectacle que desitgem que els funcioni! Poca pela i molta il·lusió...

Al teatre del Raval, teatre de la parròquia  de Nostre Senyora del Carme, s’hi representa Testimoni de càrrec. Onze actors s’enfronten al clàssic d’Agatha Christie que Billy Wilder va immortalitzar al cinema el 1956 amb un èxit que li va valdre dues estatuetes dels Oscar. Les interpretacions de tots els actors (magnífica la infermera!) encapçalada per un Richard Laughton superb i una fantàstica Marlene Dietrich, fan difícil la superació o almenys la igualació. No ho pretenen en aquesta posada en escena de Pepa Calvo on una colla  d’onze actors (si, sí, 11!) naveguen per l’escenari. Jordi Coromina i Empar López tiren feixugament del carro. Però aquí el mèrit és fer-ho, no com ho fan. Allà estan defensant l’indefensable amb un ànim i una il·lusió entendridora. Poca pela i molta il·lusió...

Per quart any consecutiu els veïns del Casc Antic de 65 a 92 anys, dirigits per Isabel Ollé i Quim Cabanillas, presenten un espectacle a l’Antic Teatre, titulat Pepa. Homenatge a la mort, en el marc de teatre comunitari Ritme en el temps. El projecte transcendeix la posada en escena i mostra el que té d’útil, potser de necessari, el teatre. A partir de tallers de dansa i teatre, aquest grup de joves ancians preparen la presentació que escenifiquen cada any a l’Antic. Però els tallers van més enllà i suposen una reflexió terapèutica pels participants i potser també pels assistents. Però aquest any han suspès les quotes de finançament del professorat. Això pot voler dir que aquest grup pot desaparegui. No ho permetem! Ànims!