SOBRE L’HONESTEDAT

El Público

de Federico García Lorca

Direcció d’Àlex Rigola

Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya

17/12/2015

Si Lorca hagués viscut ara, potser se li hauria diagnosticat atacs de pànic. A El Público ens mostra amb tota cruesa el seu món interior, les seves angoixes vitals. Ja que és en l’essència de l’ésser humà on hi rau l’angoixa i dolor. Per una banda sent la necessitat de reafirmar la seva sexualitat, contra la figura autoritària del pare (el Gobernador) i de la societat benpensant, los Putrefactos. I per l’altra té la necessitat de reafirmar-se com a poeta lliure, autèntic, capaç i amb voluntat de crear el que ell anomena el “teatro bajo la arena” en contraposició del teatre burgès “teatro al aire libre”, que força popularitat li havia donat amb la recent estrena de Margarida Xirgu en el paper de Mariana Pineda. El Público neix del despit i del ressentiment per una banda per l’abandó del seu amant Emilio Aladrén per una dona, Elena, a El Público representada com la quintaessencia de la feminitat; i per l’altra, del també distanciament dels seus amics Dalí i Buñuel, que recentment havien rodat Le Chien Andalous, del qual Lorca se’n va sentir al·ludit i òbviament ofès. Acusat de gos per haver sucumbit a la tirania dels aplaudiments, per haver-se prostituït per l’eròtica de l’èxit, Lorca vol reivindicar a El Público la seva llibertat com a poeta, en un exercici d’honestedat que commou. Cauen les màscares, només queda la veritat, la síntesi de l’essència. En un marc oníric i freudià, com mana el surrealisme, Lorca presenta uns personatges al·legòrics en un joc pirandelià de teatre  dins del teatre, no sempre fàcils d’entendre. A El Público, Lorca es despulla de tota cotilla, de tota careta i ens mostra la seva ment, el seu cor i les seves tripes de forma descarnada i alhora poètica. Més endavant vindrien els èxits que l’han fet popular: Yerma, La casa de Bernarda Alba, Rosita la soltera..., però potser El Público és el seu testament en vida com a poeta i dramaturg, l’obra més honesta.

No és una obra irrepresentable, com ens ho demostra Alex Rigola, però sí que resulta difícil. Tot i l’excel·lent càsting encapçalat per l’aplom de Pep Tosar (com és que els directors no es barallen per a contractar-lo?), de la suggerent escenografia de Max Glaenzel capaç de convertir la fredor de la Sala Gran del TNC en una càlida sala de festes vintage i de la banda de músics que donen la benvinguda a l’espectador. La quantitat d’imatges, de metàfores, de sensacions que hi apareixen de forma turbulenta a doll embriaguen l’espectador i se l’emporten com un tornado, a les profunditats de Lorca, i, vet aquí la genialitat, també a les profunditats d’un mateix. Potser sí que Lorca éramos todos! Hom surt de la funció trasbalsat, amb la impressió de no haver-ho entès tot, però alhora amb el convenciment que quelcom de pregon s’ha mogut molt al fons. Alguna cosa s’ha transformat a l’interior de l’espectador. Hom no pot per menys que qüestionar-se sobre la pròpia honestedat, la de cadascú. El Público resulta purificador, ja que obliga l’espectador a posicionar-se a favor d’un teatre a la superfície, o bé un altre teatre medul·lar; obliga a confessar-se a un mateix la veritat, la seva pròpia veritat; obliga a ser honest.