LA MEMÒRIA COM A TEMA D’INVESTIGACIÓ PER A DIRECTORS I DRAMATURGS

887 de Robert Lepage

Teatre Lliure - Sala Fabià Puiserver

29/10/2015

The Valley of  Astonishent

Peter Brook i Marie-Hélène Estienne

Temporada Alta

14/11/2015

Fa pocs dies vam admirar embadalits la filigrana que Robert Lepage va presentar al Lliure, 887 (29-30 octubre Teatre Lliure Montjuïc). 887 és el número de la casa familiar al Quebec de l’autor, director i únic actor de la peça. Impressionats per la filigrana escenogràfica  que consisteix en una caixa que tant representa el bloc de pisos familiar, com un cop oberta, la barra d’un bar, la biblioteca o l’interior del seu pis actual. El complicadíssim joc de llums,  projeccions 3D i moltíssims i minuciosos detalls d’attrezzo, talment com una maqueta de tren de Märklin, ens esborronen un xic la profunditat del tema tractat: la memòria.

El punt de partida és doncs la memòria i les seves juguesques. Per què em costa tant memoritzar un text, però en canvi recordo perfectament i amb tot detall, nombres i experiències d’un passat remot, es pregunta Lepage? Què és la memòria? Per a que serveix?  Què en provoca el desgast? Per què de petits vam ser capaços de fixar uns esdeveniments, uns detalls de la nostra vida que van configurar no només el nostre entorn, sinó sobretot la nostra identitat, tant individual com col·lectiva? Per a Lepage la memòria és la peça clau que ens defineix, tant com a individus com a societat, com a nació. No cal dir que el públic català, especialment sensible a la qüestió identitària, es va rendir a la picada d’ullet de Lepage. De fet no és un tema nou ja que Ridley Scott, al seu Blade Runner (1982), utilitza els primers records del personatge per a esbrinar si es tracta d’un ésser humà o bé d’un replicant. La memòria un cop més és el que ens identifica, ens distingeix de la resta, ens agrupa i ens fa únics.

Peter Brook també fa una exhaustiva investigació sobre la memòria des d’un punt de vista científic i de la mà d’Alexander Luria, al seu The Valley of Astonishment (Peter Brook i Marie-Hélène Estienne) que vam poder veure el 14-15 Novembre al festival Temporada Alta. Amb referències del gran poema èpic persa La conferència dels ocells de  Farid Al-Din Attar, enllaça la seva obsessió per a aprofundir en el cervell humà, el disc dur de l’ànima, com ja ho havia fet anteriorment de la mà d’Oliver Sacks a L’home que (The Man Who) i a Je suis un phenomène. Però,  qui sóc jo? Es pregunta Sammy Costas, personatge central de l’obra, magníficament interpretada per Kathryn Hunter. El nom que els científics donen al trastorn que aquesta dona pateix és sinestèsia. En neurofisiologia, sinestèsia (del grec junt i sensació) és l’assimilació conjunta o interferència de diversos tipus de sensacions de diferents sentits en un mateix acte perceptiu. Així les persones sinestèsiques poden veure la música, degustar els nombres o olorar les paraules...

El cas de Sammy està relacionat amb la memòria. Sammy pot veure les paraules i els nombres que escolta però sobretot pot relacionar-los amb experiències viscudes anteriorment de manera que queden fixades a la seva ment, tal com ho van fer els primers records d’infantesa. El procés que utilitza (el “truc” si se’n pot dir així) és distribuir-los en un mapa imbricat on posteriorment per a recordar, només ha de tornar-hi a transitar per a  trobar-hi els mots, o simplement síl·labes sense significat, o els nombres, a la porta de cada carrer que ha recorregut. Ella parla d’un Lower Me (ella mateixa) i d’un Me més elevat, que defineix com a més intel·lectual. Aquest segon Me la posseeix, és el que la fa diferent dels altres, amb una memòria extraordinària i una capacitat imaginativa que ratlla l’al·lucinació. El teatre, la tragèdia comença quan aquest fenomen tan extraordinari li provoca que la despatxin de la feina. La única alternativa que li queda per a subsistir és paradoxalment, convertir-se en una estrella, en un fenomen d’un Show televisiu. Com en els antics circs de freaks o homes elefants, amb dona barbuda o l’ovella de dos caps, Sammy es torna de la nit al dia en una persona admirada alhora que explotada. Són dies desconcertants però dolços. Però la felicitat es converteix en desesperació quan s’adona que no controla la seva capacitat, que la supera, que no és Ella, el seu Lower Me. I pateix.  Quan ja no li serveixen ni les estratègies ni tan sols els rituals per a esborrar tantes dades de la seva ment, quan es veu superada pel seu Higher Me, comença a perdre la identitat. No aconsegueix prendre les regnes de la seva vida, de la seva ment. Qui sóc? Amb tot, l’obra no és una tragèdia i Sammy acaba satisfactòriament trobant el seu lloc a la societat, un objectiu vital, un motiu pel qual viure. Assumeix el seu trastorn, la seva diferència i decideix lliurar-se a la ciència. Ser útil, ser una persona més i retrobar el seu Me absolut.

Teresa Petit

petit.bozzo@gmail.com